A prenyar la verra

Vaig viure de xicorrina a un poblet de muntanya. En tinc algun record cru, encara que llavors tot em semblava normal. La padrina va morir per accident al camp, però deien pels safarejos que va ser el seu home que s’hi va desofegar. Era una casa vella on es sentia tot, i em desvetllaven de matinada sorolls forts. 

Cada matí la mare em posava l’esmorzar a taula amb unes ulleres cada vegada més fosques a la cara. Aquell dia, fent-me les trenes, també portava un gros morat al braç. 

–Menja, nena, la padrina sempre dive que è de molt aliment açò. 

De sobte, amb un mal corrent d’aire, va entrar el pare a la cuina cridant: 

–Has d’anar a Bescalarre a prenyar la verra a casa Ferrater. Agafa un bastó i ves tirant, que ja sas lo camí. Afanya’t, gandulota! 

–È massa xica la nena encara, amb vuit anys li demanes açò, no veus que ho pot fer cap? 

–Tu calla, ja è prou gran per aguesta feina, no hi volràs cap nà tu, amb lo panxot rebotit que fas, desgraciada! 

La mare va sortir de seguida cap al corral, capficada. Llavors, vaig agafar el camí vell i hi vaig fer tot el dia. Volia demostrar a tots que ja era gran. Hi havíem anat l’any passat per la Festa Major, a casa de la tieta Carme. 

La verra era un tros de bèstia, feia molta pudor i jo al darrere anava bastonejant-la. S’empuntava en algunclot del camí o es parava quan volia, a olorar qui sap què en un toll. 

Els arbres, vora el riu, ballaven per les ràfegues del vent, que ja començava a ser fred, i deixaven caure fulles grosses, rodones com galetes, que anàvem aixafant amb un soroll cruixent. 

A mig camí, arribant al pont d’Eusate, el pis estava enfangat. Les potes de la porca es van eixarrancar i va caure rodolant cap a un costat, a prop del barranc. Quasi penjant, la vaig estirar de la cua amb totes les meves forces, ella va fer un esgüell fortíssim i es va aixecar. 

El camí se’m va fer molt llarg i, en l’avorriment, em van venir al cap moments de la nit passada. El pare, furiós, donava cops de puny a la taula, maleint-nos els ossos amb blasfèmies i renecs. Érem les culpables que tot anés malament a aquella casa, cridava. Mentre, la mare s’afanyava a escurar els plats, desapareixent al farreral. Enfurismat, el pare va baixar al celler i va pujar el porró ple, que va buidar pel broc gros a glops llargs. 

–Puia-me’n un altre de ben ple, xica, estufall! 

–Ia hi vai iò –va dir la mare. Totes dues vam baixar-hi juntes, després que la mare aixequés la trapa del celler. En la penombra vaig veure com la mare es ficava la mà a la butxaca del seu davantal sargit i ficava al porró un grapat de terra. Estranyada, no vaig dir res. 

Al servir-li el porró, el pare, que atiava el foc, l’agafà d’una urpada i begué pel broc gros llargament, fins que quasi se’l va acabar. Seguidament va caure al banc de la cuina, roncant, estès. Ho recordava jo vivament ara, baixant pel camí vell... 

Pensava en això i m’entristia, mentre sentia els udols del vent entre els clops. Ja no quedava gaire tros per Bescalarre, creia jo, i m’afanyava a avançar perquè havia d’arribar a l’hora de dinar. 

–Nen, porta la verra amb lo tocino i tu vine cap ací i fes a la tieta una bona abraçada i una estima ben grossa! Nem a dinar! Caramot, que gran t’has fet amb un any! M’has de contar què fa la mare i quan tindrà lo germanet! Jo vaig dinar afamada i vaig explicar als tiets que ella ja estava fora de comptes. 

–A veure si se cuide, que amb lo bruto del teu pare ho té difícil… Diga-li que lo que li convindrí serín uns bons caldos, ia puiaré iò a fe’ls-hi!En acabat de dinar vaig agafar la truja coberta i vam tornar cap a dalt, al nostre poble. 

Vam arribar a bocafoscant rebentades i vaig tancar-la a la seva corralina. Quan vaig entrar a la casa freda vaig sentir a dalt la mare que plorava. Era al llit i al seu costat hi havia, immòbil, un farcellet de llençols vells apedaçats. 

–Vine, valenta meua. El germanet és mort –va sanglotar–. El pare ha anat a la taverna. Tingues cap por. Em va abraçar, em va agafar les mans i em va mirar al fons dels ulls. 

–Baixa al celler, agafa les llavors de cascall d’ahir, de la butxaca del davantal, i llença-les totes a la tona del vi. Això s’ha acabat. De nit fugirem tu i jo. 

Al celler, sola en la penombra, uns copets al vidre em van fer mirar a la finestra: una petita mallerenga blava hi tustava el bec, rítmicament. Sempre al poble s’havia dit que, quan passava això, era que algú que t’estimava, i que ja no hi era, estava amb tu. Vaig pensar de seguida en la padrina. Des del cel vetllava per nosaltres. –

Tot és possible encara –semblava que em murmurava a l’orella. I llavors jo, decidida, vaig aixecar el tap de la tona i hi vaig deixar anar totes les llavors, llises i dures, com els granets de sorra negra del fons del riu. 

–Ara jeu-te aquí al meu costat, dormirem juntes –va dir la mare, mentre dipositava amb delicadesa el farcellet tacat de sang a terra, sota el llit de ferro. 

I vam caure rendides i abraçades en la fosca.