Jonás Trueba, director de cine i guionista: «Vaig créixer en una llar on el cine era l'ofici, l'he mamat tota la vida»

No és la primera vegada que el jove cineasta visita Lleida i, més concretament, aquesta sala.Recorda les altres vegades?

He perdut una mica el compte, però la primera vegada crec que va ser el 2016 per presentar el film La reconquista. Va sorgir una molt bona amistat amb l’equip del cine (quan encara era conegut com a Funàtic), em van acollir i van acompanyar molt bé. Sempre que puc, vinc, perquè sento que hi ha un petit públic que em guarda fidelitat i és molt emocionant.

De fet, aquesta és l’única sala de cine a tota la ciutat, que a més és capital de província.

És la realitat d’aquesta i moltes altres províncies espanyoles. Crec que Lleida té sort de tenir aquesta sala que fidelitza tant el seu públic. Em recorda els Cines Embajadores de Madrid; ambdós són sales que han sabut adaptar-se als canvis de consum actual de cine i es nota que els exhibidors posen afecte en el que fan.

Volveréis és una comèdia dramàtica, com moltes de les seues pel·lícules anteriors. Què té d’especial aquest gènere?

Podríem dir que totes les meues pel·lícules són comèdies dramàtiques, però fins a aquesta última no era conscient d’estar fent un gènere concret. Crec que Volveréis naix amb una premissa de comèdia i després té altres capes. Nosaltres diem que és una mena d’“intent de comèdia fracassada”.

D’on va sorgir la premissa?

Parteix d’una frase li vaig escoltar dir al meu pare quan jo era molt jove: “Una parella vol celebrar la seua separació.” Em va fer molta gràcia i, des d’aleshores, se m’ha quedat gravat a la memòria. Ara ens hem atrevit a fer una pel·lícula a partir d’aquesta ocurrència, que podria semblar una bestiesa o fins i tot una frivolitat, però ens ho hem pres seriosament i ho hem explorat fins a trobar-li un sentit filosòfic.

La història barreja el món del cine amb les relacions de parella. Té algun component biogràfic?

Sí, totes les pel·lícules que hem fet tenen molt de nosaltres mateixos. Quan guionitzem una història, barregem coses de la nostra pròpia vida i una mica també dels nostres somnis. Es tracta d’ajuntar experiències i convertir-les en ficció, donar-los forma de pel·lícula.

Com és treballar amb uns actors que també han participat en el procés d’escriure la pel·lícula?

Per a mi, hauria de ser la norma, em sembla fins i tot estrany que gairebé no succeeixi.. Jo concebo els actors com a escriptors, ja que hi posen el cos, la veu i l’experiència sobre el pla. Són indubtablement creatius i alguns d’ells, com Itsaso [Arana] i Vito [Sanz], tenen el do d’escriure i pensar més enllà dels seus personatges. Crec això enriqueix molt una pel·lícula.

Vostè, Itsaso Arana i Vito Sanz ja han fet equip abans, en altres pel·lícules.

Diria que tenim una relació gairebé de família. És la tercera vegada que interpreten una parella en una de les meues pel·lícules i es complementen molt bé, tenen molta complicitat, que és de les coses més difícils en interpretació. La pel·lícula, sens dubte, respira a través d’ells.

Com l’ha influït el fet de venir d’una família de cineastes i artistes en el seu treball?

No sé què hauria estat si hagués nascut en altres circumstàncies. Vaig créixer en una llar on el cine era l’ofici de tots i l’he mamat tota la vida. Després, vaig construir la meua pròpia família cinematogràfica en un context molt diferent del dels meus pares, ara és una altra època.