Lleida, punt de trobada

“No és fàcil venir de València a Lleida, i menys amb tren”, va destacar ahir l’activista i mecenes cultural Antoni Gelonch en l’arrancada de la segona edició del Sant Miquel de les Lletres. La declaració venia a tomb de la impossibilitat a última hora de la presència física en el primer debat del certamen literari de l’escriptor valencià Martí Domínguez, que va lamentar per videoconferència les “pèssimes connexions ferroviàries” entre les capitals del Túria i del Segrià. De fet, aquesta desconnexió va servir per obrir un debat titulat precisament Lleida, cruïlla dels Països Catalans, amb la presència a la sala Alfred Perenya de la regidoria de Cultura del filòleg, escriptor i periodista mallorquí Pere Antoni Pons, la traductora i escriptora barcelonina Carlota Gurt i la periodista i escriptora de Fraga –col·laboradora de la revista Lectura de SEGRE– Susanna Barquín, juntament amb el mateix Martí Domínguez via telemàtica i la conducció a càrrec del periodista i escriptor de Balaguer Francesc Canosa.

L’impulsor del Sant Miquel de les Lletres a través de la fundació Horitzons 2050, Antoni Gelonch, va destacar davant del públic –prop d’un centenar de persones– que el certamen ja va començar al matí amb una de les novetats d’aquest any, sessions de contacontes en català en escoles de Lleida. La citació literària comptarà amb un programa diari de debats fins divendres (vegeu l’agenda) i culminarà el cap de setmana amb parades de llibres i editorials entre la plaça de la Catedral i el pati de l’IEI. Gelonch va anunciar també que els dos concerts previstos divendres i dissabte –una altra de les novetats d’aquesta edició– es traslladaran a espais a cobert en previsió de possible pluja aquests dos dies. Així, la singular actuació conjunta de Clara Viñals i Roger Mas cantant poetes de Ponent se celebrarà divendres a l’Espai Orfeó (22.00 h), mentre que la de Cris Juanico de dissabte tindrà lloc a la mateixa hora a l’Ateneu Popular de Ponent (entrades a la venda a les llibreries de Lleida, 15 €).En el debat, Martí Domínguez va llançar el primer dels interrogants: “Barcelona és la meua capital cultural, però és recíproc aquest interès des de Barcelona fins a les perifèries? Hi ha obstacles de tot tipus, i no només ferroviaris, per disfrutar d’una relació normal.” Pere Antoni Pons va assegurar que “si volem que els Països Catalans siguin una realitat descentralitzada, federal, totes les ciutats i pobles haurien de ser punts de trobada cultural, un fet que moltes vegades queda desnaturalitzat pel gran monstre que representa Barcelona”.

En un territori aparentment hostil, Carlota Gurt va reconèixer que “soc de Barcelona, em sap greu dir-ho”, aixecant els somriures del públic. Va recordar “la conya a la capital catalana amb l’accent dels de Lleide”, però va advertir que “tenim el cor de la catalanitat ben podrit amb la vulgarització del català a Barcelona”.Per la seua part, Susanna Barquín va agrair amb una punta d’ironia la invitació al debat a una persona de la Franja, “perquè el més normal és que no estiguem en aquest tipus d’actes”. De tota manera, va afirmar que “per a mi, la capital sempre ha estat Lleida i no Barcelona”. En aquest sentit, va apuntar que “el repte que té Lleida és veure quina és la seua singularitat i què pot aportar en la construcció catalana”.

Com a valencià, té la sensació de viure a la perifèria dels territoris de parla catalana?

Sí, ja ho crec. I a poc a poc, la distància es va fent més gran. Fa trenta anys, teníem un Euromed molt modern que connectava amb Barcelona, mentre que per anar a Madrid teníem un tren matapersones. Ara és al revés: resulta més fàcil i còmode viatjar a Madrid que anar a Castelló, que està a poc més de seixanta quilòmetres. Culturalment, també vivim a la perifèria perquè el món editorial propi se circumscriu al Principat. Lleida i Tarragona són lluny de Barcelona, i des de València es fa molt costa amunt comunicar-nos.

L’ús social del català cotitza a la baixa. A València està encara més en perill?

Sí, la veritat és que aquest canvi de govern, inesperat i injust, ha trastocat molts passos que s’havien fet per a la recuperació i normalització de la llengua catalana. Vox ha sortit del Govern valencià però continua donant-li suport, són presoners de la ultradreta valenciana espanyolista, que ni tan sols parla català.

Si el català no es parla al carrer, la literatura serà el reducte de resistència?

Segur, perquè l’escriptor sempre ha estat un resistent. Clar que hi ha autors de best-sellers, d’entreteniment, que no tenen aquesta funció de guia intel·lectual, però l’escriptor compromès, amb mirada pròpia, és resistent i sempre incòmode per al poder establert.

Després de l’assaig ‘Del natural’, que va publicar l’any passat, ara toca una altra vegada novel·la?

Sí, ara estic amb una novel·la que, si tot va bé, podria sortir publicada l’any que ve. No es tracta d’anar alternant un gènere o un altre, perquè els meus projectes literaris els vaig treballant i madurant durant anys, però també dependrà de l’editor, que ha de fer bé la seua tasca.

«L’escriptor compromès és sempre un resistent»