La Panadella, frontera mental?

Per als lleidatans, la Panadella és molt més que un punt geogràfic a l’antiga carretera N-II camí de Barcelona. Malgrat la millora en la comunicació que ha suposat l’actual autovia A-2, mentalment el canvi de límit provincial suposa moltes vegades una infranquejable barrera perquè les veus socials i culturals de Lleida tinguin un gran eco a la capital catalana. Aquest va ser el fil conductor del nou debat organitzat ahir en el marc del Sant Miquel de les Lletres, a la sala Alfred Perenya de la regidoria de Cultura de Lleida. L’activista cultural i editora Joana Soto va conduir la taula redona titulada L’N-II. Eix vertebrador, un enunciat que va servir per obrir un debat sobre “per què li costa tant a la Lleida cultural travessar la frontera de la Panadella per anar més enllà, fins a Barcelona?”. Sobretot, com va enumerar Soto, “perquè a Ponent comptem amb diversitat de segells editorials, festivals literaris, cites escèniques de prestigi o companyies teatrals capçaleres en l’àmbit infantil juvenil”.

En un viatge imaginari per l’N-II, va obrir el torn d’intervencions el periodista, historiador i escriptor barceloní Jaume Clotet (“de Sarrià”, va puntualitzar), que va recordar les seues arrels lleidatanes a Gerri de la Sal i Cervera. “Recordo quan la meua mare viatjava de nena de Barcelona a Gerri. Anaven amb taxi, paraven a dinar a la Panadella i arribaven de nit; i el taxista es quedava a dormir per tornar l’endemà”, va explicar Clotet, que va remarcar “el progrés experimentat en les connexions físiques, però hi continua havent com una distància mental entre Barcelona i Ponent”. En aquest sentit, no va voler oblidar que “històricament ha existit un sector que tenia la voluntat de separar, que Lleida sigui lluny de Barcelona. Per exemple, en la postguerra, amb el lleidatanisme, hi va haver un intent d’atansar Lleida a Aragó i separar-la de Catalunya”.Seguint el trajecte per l’actual A-2, la periodista, escriptora i traductora Anna Punsoda, que des de fa uns anys ha tornat a la seua Segarra natal, a Concabella, va reconèixer que “com a escriptora resident a la Segarra no he tingut dificultats per continuar publicant; com a editora ja és més complicat, costa molt seduir autors de Barcelona; i com a dinamitzadora cultural, reivindico un país amb estructures culturals de mida mitjana, que no depenguin dels colors polítics de cada municipi, que serveixin per descongestionar Barcelona”.

Finalment, el viatge per l’N-II va arribar a Lleida de la mà de la filòloga, professora i escriptora Montserrat Vendrell, que amb la seua primera novel·la, Sabó de casa, va triomfar en el Sant Jordi de l’any passat a Ponent. L’autora d’Alguaire va assegurar que “soc un exemple viu que els escriptors de Lleida no ho tenim gens fàcil”. En aquest sentit, va reviure la muntanya russa d’emocions que va suposar la seua estrena literària, des de “la sorpresa quan em van trucar des de Pagès Editors per publicar la novel·la” i l’emoció i l’entusiasme quan la van informar que Sabó de casa havia estat un dels títols més venuts de la diada de l’any passat fins a la “perplexitat” al comprovar com “en els dies següents no va passar absolutament res, cap entrevista, em vaig quedar descol·locada”. Per aquesta raó, Montserrat Vendrell va lamentar “el tracte desigual en televisió i premsa que reben els autors mediàtics i els perifèrics o satèlics com jo”.