Periodistes de Ponent de TV i ràdio que treballen a Barcelona donen la seua visió sobre com es veu Lleida des de la distància

El territori, la paraula de moda per parlar de fora de Barcelona i la seua àrea metropolitana, va ser ahir una de les dianes inevitables sobre les quals va pivotar el quart debat ja del Sant Miquel de les Lletres, el certamen literari que va arrancar dilluns a la sala Alfred Perenya de la regidoria de Cultura de Lleida i que culminarà demà i diumenge traient els llibres al carrer, amb parades a la plaça de la Catedral i activitats també al pati de l’Institut d’Estudis Ilerdencs.

En aquesta ocasió, els protagonistes de la taula redona van ser periodistes de televisió i ràdio –la majoria de Ponent– que treballen en mitjans de comunicació amb seu central a Barcelona. El director de Catalunya Ràdio, Jordi Borda, de Castellserà, va compartir taula amb el periodista de TV3 Lluís Caelles, d’Isona, i la periodista i escriptora de La Xarxa de Comunicació Local Sònia Quer, de Maials, juntament amb el reporter de TV3 i escriptor Abraham Orriols, oriünd de Berga però amb una activitat professional a la cadena catalana molt vinculada a Ponent. Un còctel conduït pel periodista lleidatà Joan Tort, que va obrir el foc interrogant els quatre periodistes sobre com es veu Lleida i es tracta els lleidatans des de la distància de la capital catalana. Malgrat que amb els anys la visió ha millorat, les opinions semblaven gaire optimistes. Borda va lamentar que “bona part de Catalunya quan parla del Pirineu només pensa en Andorra o la Val d’Aran”. Caelles també va criticar la consideració per a molts del territori com “el pati del darrere de Barcelona, amb una sola funció, la de lloc de lleure per al cap de setmana”. Orriols va elevar el to quan va recordar les imatges tòpiques sobre Lleida, “els caragols, la boira...”, i va assegurar que “molts creuen que es pot viure ignorant una part del país tan indispensable com Ponent”. 

Per la seua part, Quer no va voler tirar gaire llenya al foc comentant que “seria un error generalitzar”. En aquest sentit, per la seua experiència professional va dividir la gent de Barcelona en tres categories: “Els que ens coneixen, ens valoren i s’interessen per Lleida; els que no se senten atrets per Ponent, més per desconeixement que per menyspreu; i el grup dels que ni ens coneixen, ni ens veuen ni ens volen veure.”A l’altre costat de la balança, Borda també va llançar una crítica velada: “Estaria bé que ens féssim valer més per nosaltres mateixos.” Caelles va afegir sobre això que, “amb els anys, en l’ADN dels lleidatans se’ns ha incorporat aquest sentiment de queixa”. I Orriols va rematar que “a la pràctica resulta molt més efectiu l’entusiasme que la queixa contínua”. Això sí, els quatre ponents van coincidir en el dèficit d’infraestructures que pateix la província, ja sigui a nivell de comunicacions viàries o digitals, que fa més difícil i menys atractiu viure i treballar al pla de Lleida o el Pirineu.

En clau cultural, Quer va apuntar la necessitat que “Lleida figuri a l’agenda dels catalans davant la quantitat i varietat de festivals o concerts que s’organitzen al llarg de l’any”. Orriols va lamentar sobre aquest fet que “sempre a la televisió s’acaben imposant els criteris de quantitat d’espectadors, per això els festivals de Lleida surten perdent davant dels de Barcelona”. Borda va afirmar que “crec que a poc a poc s’està obrint la mirada des del punt de vista de l’agenda cultural del país, perquè hi ha moltes més coses que un festival a Cap Roig”.