Mercè Ibarz: «L'art no va d'entendre sinó de sentir i ajudar-nos a mirar»

La narradora, crítica cultural i assagista Mercè Ibarz (Saidí, 1954) acaba de publicar No pensis, mira (Nous Quaderns Anagrama), una obra en la qual, a mig camí entre els records professionals –com a professora i cronista d’exposicions– i la memòria personal, defensa la relació directa i íntima amb l’obra d’art, fugint de dogmes i idees preconcebudes.

No pensis, mira és el consell que dona a tots els qui es planten davant d’una obra d’art?

És la proposta, sí. En aquesta cosa de l’art potser el més important és la relació personal, íntima, de cadascú amb l’obra d’art. Allò que l’obra et fa sentir de manera sovint misteriosa: t’hi acostes perquè et crida l’atenció. Seguir aquesta sensació és la proposta. De fet és el que fem, en tot: una cosa ens emociona perquè ens toca per dins. Ja hi pensaràs després, ja t’informaràs i tota la pesca. El mateix quan tornes a veure una obra, de la qual ja en saps moltes coses: tornar a la sensació que et provoca. El protagonisme és teu i de l’obra, com en l’amor i en l’amistat.

Molts no van a museus o galeries amb l’excusa que “no n’entenen” d’art.

No hi ha cap obligació que ens agradi l’art. Seria una llàstima que diguis que no t’agrada ni hi entens sense haver-ho provat ni tastat ni una miqueta.. Entra a la galeria, entra al museu, alguna cosa hi trobaràs. I si no la trobes, avall va. Potser la trobaràs un altre dia, una altra vegada. No hi ha cap obligació. L’art no va d’entendre’l sinó de fer-nos sentir i d’ajudar-nos a mirar i, així, pensar pel nostre compte. Tot el que passa al món, l’art ho reflecteix. Com més en mires, més hi pots entrar, en l’art i en el món. L’art només demana que li paris atenció.

A quin tipus de lector vol adreçar-se en aquest assaig?

Als lectors interessats amants de l’art, als aficionats a veure exposicions, als que senten interès per l’art i no gosen i se’l perden..

És un tòpic allò que es diu de l’art, que és per a minories, elitista?

Les galeries i els museus estan oberts a tothom. Les galeries són de franc, ja que no sols exposen sinó que també venen. La por a l’art és un fantasma. Tots, uns més que altres, tenim sentit estètic: en la decoració de casa, en la roba que triem i combinem, en tantes coses que donem per fetes. Les arts són moltes, a més de les arts plàstiques. Oi que si anem a un concert i no ens agrada no per això deixem d’anar a concerts? O de llegir? O d’anar al teatre? O al cine? Tot és qüestió, si tens l’impuls de les obres d’art plàstiques, de seguir l’impuls i mirar, mirar i mirar. I anar fent el teu propi coixí d’obres i el teu criteri.

D’on li ve o quan va nàixer aquesta passió seua pel món de l’art?

Des del moment que, a quinze anys, vaig veure, en una conferència a l’Institut d’Estudis Ilerdencs, en diapositiva, el quadre de Matisse L’habitació vermella. Va ser amor a primera vista i ha estat i és un amor durador.