Vida i mort en la música: Linkin Park, Emily Armstrong i la resurrecció del setè any

Les coses que té la música, que ens remou l’intestí, les emocions, i de sobte omple la bossa del llagrimall perquè les càrregues importen, la corona pesa, i la història de la música en general i dels grups en particular van plenes de quilos de sacs de càrrega. Com la vella que deia que només menja arrels perquè les arrels importen, la càrrega de Linkin Park va ser la mort ara fa set anys del seu vocalista Chester Bennington. Aquest seria el subtítol. El títol principal és que Linkin Park té nova cantant, Emily Armstrong. Les arrels importen.

La crida en un concert secret

Reflexiono, analitzo, empatitzo, des de la distància que em dona no ser un fan incondicional de la banda, sobre com ha anat l'acurada presentació de la nova cantant. A principis de setembre Linkin Park anunciava per sorpresa un concert, en una sala amb una posada en escena poques vegades vista. Van accedir al concert uns pocs afortunats. La resta, centenars de milers, ho van seguir per streaming en un esdeveniment que va ser mundial. Els seguidors de Linkin Park sabien que era l’anunci del nou cantant. Un misteri.

El grup surt a l’escenari, que és circular, i comença a interpretar la primera cançó que han composat després de la fatídica mort de Bennington. La canta en un inici Mike Shinoda, membre fundador. El tema es diu The Emptiness Machine (la màquina buida). Una cançó trista, que explica qui volem creure que som en un entorn cada cop més desdibuixat, en un món atrapat en les trampes virtuals. La introducció cantada deixa pas a la primera tornada, que cau en intensitat i es converteix en un oasi dramàtic, lent, pausat, lleuger, que flota, fins que talla l’aire la música del rock contundent de Linkin Park. I la càmera s’allunya. Està tot pensat. I apareix en la llunyania una melena rossa passejant entre els músics. No se sap què ni qui és. Fins que comença a cantar, i la càmera l’enfoca, i la gent crida, i plora. Ara ja ho sabem. Emily Armstrong posa solemne davant del seu nou públic, que a partir d’aquest moment sap que és massiu i mundial, amb les dues mans assegurant el micròfon, per caminar en una melodia ascendent fins a assolir la tornada definitiva, la que ho fa caure tot.

La música segueix sent trista, la lletra és de desesperació, de nostàlgia, però és intensa, dura, els seus crits són de dolor, que comparteixen els fidels que acompanyen aquesta estrena. La llum de l’escenari ens guia al cel, i cauen raigs que van de dalt a baix, i de baix a dalt. És la benedicció de Chester Bennington, que si veu des d’ultratomba el que està passant només pot donar les gràcies a la vida que va tenir, assumint que la seva banda pren el camí valent de seguir endavant. Acaba The Emptiness Machine i la resta de l’hora del concert ja no importa. Sonen himnes del grup, ara cantats en veu femenina, més o menys bé, amb més o menys precisió, però ja no importa.

El videoclip de The Emptiness Machine

Una setmana més tard el grup publica el videoclip d’aquest primer senzill de nova fornada, The Emptiness Machine. Aquí la veu d’Armstrong ja no és en directe, sinó gravada i remasteritzada tantes vegades, amb la sort de que sona exactament igual que com sonava en directe. 

Les referències a Nirvana i Smells Like Teen Spirit

Més emoció i una picada d’ull magistral a l’Smells Like Teen Spirit de Nirvana, quan Armstrong balla amb cubell i fregona, i es mostra cridant i enèrgica davant de càmera com Kurt Cobain ho feia amb el videoclip de l’any 1991. La comparativa física amb Frances Bean Cobain, filla del de Nirvana, és també evident. Però si la cançó de Linkin Park és obscura i trista, Armstrong la converteix en brillant per moments, lluint-se cantant en la foscor i amb la seva bellesa tristota davant de la llum de les càmeres.

Les reaccions i la caiguda del mur

Amb la pausa dels dies. La xarxa s’omple de centenars de persones compartint com han viscut la presentació d’Armstrong com a nova vocalista. Ara se’n diu reaccions. És per passar-hi hores.

I és llavors quan cauen els murs de contenció de rialles, plors, llàgrimes, emocions. De qui se sap que ha estat set anys fent un dol i que ara arriba la resurrecció, no en el setè dia, sinó en el setè any. El ressorgir, l’alliberament de tant patiment.

La musica de Linkin Park pot agradar o no, d’acord, però el que acabo de relatar, que és part d’una història, és sentiment, dol en la mort i alegria en la vida. No us fieu mai de ningú que es mostri impassible davant de tot això. Llarga vida a la música.