Lluís Foix, periodista i escriptor: «L'aristocràcia del futur buscarà estar més a prop de la naturalesa»

Després de La marinada sempre arriba (2013) i El que la terra m’ha donat (2017), l’exdirector de La Vanguardia en diverses etapes entre el 1982 i el 2001 renova el seu amor a la seua terra natal, l’Urgell –va nàixer fa 81 anys a Rocafort de Vallbona–, i l’entorn de la Segarra i la Conca de Barberà al seu nou llibre, La força de les arrels (Columna), que aquest divendres vinent (19.00 h) presentarà a la llibreria Caselles de Lleida en una tertúlia amb Antoni Gelonch.

Es tracta, aquest llibre, d’un cant al món rural?

És una manera de descriure i compartir la meua relació amb els meus orígens, les meues arrels, la meua terra. Malgrat viure tants anys a ciutat, mai he tingut un distanciament emocional i físic amb el meu poble. Quan de periodista viatjava pel món, al visat apuntava amb orgull “Rocafort de Vallbona”. Sempre he tingut molt present d’on soc. Per a mi, sortir del món urbà i creuar la Panadella és com entrar en un territori de llibertat. Poder passejar pels camins, veure com es treballa la terra, la construcció de marges, les cabanes de pedra esfondrades o arreglades.. Són històries desconegudes per a molts però que m’interessen per connectar-me amb les meues arrels.

Quina consideració en té, del turisme rural?

Moltes vegades des de la ciutat es té una visió del camp molt lírica i controladora. La gent que en sap tant –de Barcelona, Madrid o Brussel·les, tancada en un despatx– pensa que el camp ha de ser d’una determinada manera. Jo reivindico que el camp sigui dels que hi viuen i hi treballen.

Cada vegada això sembla més difícil.

Sí, sembla que hi ha com uns policies climàtics que marquen quins parcs solars i eòlics són necessaris per al país, però no saben res de la realitat del món rural. Esclar que l’energia és avui dia imprescindible, però encara és més necessària l’energia alimentària perquè tots hem de menjar i no pot ser que el menjar procedeixi de tercers països. Als terrenys de cultiu no s’haurien d’autoritzar plantes fotovoltaiques o eòliques. Ja hi ha prou espais alternatius per instal·lar-les.

Continuem construint canals per a l’aigua però, segons sembla, cada vegada plou menys i menys.

Cal administrar l’aigua d’una manera més intel·ligent i racional. Ja no s’hauria de regar a manta; amb el gota gota s’aprofita més l’aigua. Ara bé, també recordo que temps enrere l’Urgell, la Segarra o les Garrigues no coneixien l’aigua i avui pots veure grans extensions de color verd quan abans el color que predominava era el marró.

Com veu el futur de món rural?

Existia un món rural que avui ja ha desaparegut. Però cal reconèixer que respecte a cinquanta anys enrere estem molt millor. Fins i tot a nivell social, quan abans una persona de poble anava a ciutat se li notava molt per la manera de vestir i de parlar. Avui dia, amb la socialització de la comunicació, la diferència entre un veí de poble i un de Nova York s’ha escurçat moltíssim. Avui, des de Rocafort, en poc més d’una hora de cotxe pots anar a Barcelona de compres o al Liceu.

Al final, la gran urbs també ‘expulsa’ veïns.

Si pots portar a terme el mateix treball, és més reconfortant viure en el poble que no tancat entre parets en un bloc de pisos. Crec que l’aristocràcia del futur buscarà estar cada vegada més a prop de la naturalesa en lloc d’habitar gratacels entre masses de persones.