L'arquitecte lleidatà Melitó Camprubí doctorat cum laude de final d'etapa

Després de llicenciar-se en Arquitectura el 1978 i després de quatre dècades de dedicació professional, Melitó Camprubí es va jubilar el 2019 i, des d’aleshores, va afrontar un repte que ara ha culminat: doctorar-se en Teoria i Història de l’Arquitectura a la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) als 70 anys. “Era un inconscient que no sabia on es posava!”, va confessar Camprubí a SEGRE, summament feliç després de rebre a finals de setembre la comunicació que la seua tesi doctoral havia rebut la qualificació d’excel·lent cum laude. 

L’arquitecte va explicar que “la meua idea al principi era explicar en un llibre com s’han desenvolupat les cures sobre el patrimoni arquitectònic i monumental a Lleida a càrrec de les diverses administracions, després que bona part de la meua trajectòria professional estigués relacionada amb aquestes activitats dins de la diputació de Lleida”. 

Tanmateix, a la UPC li van recomanar que optés per una tesi doctoral sobre la restauració monumental. I va mirar cap enrere per saber d’on veníem. “Vaig trobar el llibre d’actes de la Comissió Provincial de Monuments Històrics i Artístics de Lleida, entre 1844 i 1938, i vaig posar fil a l’agulla en un autèntic repte que ha durat els últims cinc anys de la meua vida, els últims tres de forma intensiva”, va recordar el nou doctor en Arquitectura, que va qualificar aquest treball de més de 500 pàgines com el “final d’etapa, un acte de servei a la recerca dels precedents de tot allò de què m’he ocupat durant la meua trajectòria professional”.

Les comissions provincials de Monuments Històrics i Artístics van ser els instruments creats el 1844 per l’administració pública espanyola per valorar i conservar el patrimoni arquitectònic com un bé comú. A la tesi, Camprubí presenta un ampli repàs de l’activitat de la comissió de Lleida –les dificultats dels seus inicis, sobretot per l’escassetat de recursos econòmics i la llunyania de Madrid– i, de forma paral·lela, dels actors culturals al marge de l’àmbit oficial (Centre Excursionista de Lleida, Ateneu Lleidatà...) que van impulsar accions a favor d’un patrimoni que va començar a considerar-se un llegat cultural.

L’església vella de Sant Joan, l’Hospital de Santa Maria i la Suda

A partir de les actes de la Comissió de Monuments de Lleida –conservades des del 1866 a l’IEI–, Camprubí evidencia a la seua tesi la lenta formació d’una sensibilitat patrimonial i també la seua inhibició o incapacitat d’acció en casos concrets del territori. “Per exemple, l’església vella de la plaça Sant Joan de Lleida, romànica, es va acabar enderrocant l’any 1868 per ampliar la plaça, paradoxalment amb el vistiplau dels mateixos membres de la comissió”, va comentar Camprubí. A la tesi ofereix altres casos singulars: l’antic Hospital de Santa Maria, actual seu de l’IEI, també va estar a punt de ser enderrocat per aixecar un nou edifici, però va ser salvat per l’acció del catalanisme i l’auxili de la Mancomunitat. En canvi, no es va arribar a temps amb les voltes del castell de la Suda, destruïdes pels aleshores veïns de l’edifici, els militars.