M. Teresa Cabré: «La llengua catalana és la suma de parles dels seus diferents territoris»

La lingüista Maria Teresa Cabré (Argentera, Baix Camp, 1947), doctora en Filologia Romànica, catedràtica emèrita de la Universitat Pompeu Fabra i presidenta des del 2021 de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), va presentar dijous passat a Lleida el nou cicle Diàlegs, de debats d’actualitat amb la Universitat de Lleida, el Grup SEGRE i l’Orfeó Lleidatà.

Primera presidenta de l’Institut d’Estudis Catalans des del 1907!

Clar, quantes dones hi ha a la institució? Quan jo vaig entrar a l’IEC el 1989 vaig ser la segona, després de la farmacèutica i professora Creu Casas. La desproporció de dones era molt bèstia. Des d’aquest 2024 tenim la llei d’Igualtat, que declara la tendència cap a l’equilibri i/o paritat en tots els àmbits de l’IEC. Quan vaig arribar a la presidència el 2021, les dones érem el 14 per cent. En aquests tres anys hem crescut fins al 24 per cent. El progrés ha estat considerable.

Com es pot difondre més la feina que es porta a terme a l’IEC?

Fem un esforç de projecció cap a l’exterior del que fem. És un treball enfocat sobretot, primer, cap als poders públics. No ens coneixen i molts no sabien ni què fèiem. Però organitzem 350 activitats a l’any; comptem amb 84 projectes d’investigació en català i amb 96 persones treballant com a tècnics. I en l’àmbit científic hem posat en marxa un portal amb tot tipus de recursos lingüístics que no el té ni la llengua espanyola.

I al carrer, saben el que fan?

Hem de fer grans esforços per projectar-nos. Es divulga molt la part de la llengua però es coneix menys tota la feina en el camp científic. A més a més, hem de saber divulgar-ho de manera que tothom pugui entendre-ho. En aquest sentit, un bon instrument és aquest nou cicle Diàlegs de debats divulgatius, que emprenem a Lleida de la mà de la Universitat, el Grup SEGRE i l’Orfeó Lleidatà. De cara a l’any que ve volem impulsar la descentralització, per fer créixer la xarxa de l’IEC fora de la seu central de Barcelona. Aquesta activitat a Lleida també va en aquest sentit.

La llengua catalana continua sent l’objectiu prioritari.

Sí, l’IEC intenta complir les necessitats en tots els àmbits però el primer és la llengua. La columna vertebral d’un país és la llengua, abans que la cultura. La llengua és el pal de paller que identifica la catalanitat, i la cultura que l’envolta ha de fer de coixí. Sempre hem de ser vigilants amb la llengua, acompanyant-la, perquè la realitat del català és la d’un idioma mitjà, amb parlants suficients, però sense un Estat darrere que li doni suport. Per això és necessari potenciar l’Institut d’Estudis Catalans.

Una llengua unitària, però flexible, que miri tots els seus territoris.

Sí, clar, una llengua com a tal no té una realitat, sinó que és la suma de les parles dels seus diferents territoris, cada una amb les seues característiques singulars. Si ens creiem que la llengua catalana és una, els parlants de tots els territoris s’han de sentir identificats. En els primers anys de la democràcia, en l’època de la normalització lingüística, es va treballar molt sobre l’estàndard del català per obtenir un registre en el qual tots ens sentíssim identificats. Ara ja sabem que la llengua és una, però diversa territorialment.

Com veu el català a la Franja?

Molt preocupant. La retirada formal de suport per part de l’administració és una mala notícia. Fa poc vaig visitar Mequinensa i Calaceit i em vaig adonar que, a nivell dels ajuntaments, hi ha una resistència catalanística en relació amb la llengua. M’esperava una situació catastròfica davant de la posició radical i dura del govern d’Aragó, com una espècie de deserció des dels comandaments, però des de la tropa de parlants es manté una resiliència que cal acompanyar. Hi ha una mobilització en marxa per la llengua des del punt de vista de la societat civil, de les entitats i l’associacionisme.