Avançament editorial: 'Els crims de la mel' de Pep Coll, una novel·la basada en un crim real

A principis d’estiu l’havien traslladat a la nova presó construïda als afores de Lleida, més enllà de la via del tren, que en aquells anys marcava per l’extrem nord la frontera entre la ciutat i l’Horta. El nom de la partida, Vallcalent, a l’estiu es quedava curt; per contra, els mesos d’hivern sonava com una burla. El nou centre penitenciari era un complex d’edificis la planta dels quals dibuixava la forma de creu grega. El centre de control, aixecat al creuer, es desplegava en quatre galeries amb planta baixa per a l’administració i els serveis comunitaris, i dos pisos de cel·les. Entre ala i ala quedava un pati interior quadrat, que es tancava amb altres edificis i amb murs coronats de filferrades. Les cel·les eren individuals. Quatre metres quadrats que disposaven de lavabo, comuna i finestra enreixada oberta a l’exterior, moblada amb el llit, tauleta amb cadira i prestatge de tres pams a la paret. Tot feia olor de nou. Si no fos per les manilles i les portes enreixa- des, al Galderic li hauria semblat que en lloc d’una presó l’havien portat a una mena de pensió d’habitacions minúscules amb llum elèctrica i aigua corrent. Els primers dies hagué de passar la revisió d’ingrés davant dels quatre inspectors de la casa. El metge, el primer de tots, va trobar-lo sa com un all. Per evitar la infecció d’orella que ell va exposar-li amb pèls i senyals, va recomanar-li que a entrada d’hivern es proveís de mantes i roba d’abric i que no deixés el passamuntanyes. El mestre va comprovar que sabia llegir i escriure, que més o menys es defensava en les operacions aritmètiques més planeres, i per tant, no havia d’anar a l’escola. Amb tot, va informar-lo que si volia millorar l’escriptura i llegir llibres instructius i entretinguts, hi havia un taller per millorar coneixements. L’empleat conegut amb el nom d’educador va preguntar-li què sabia fer, i com que a la presó no hi havia camps per llaurar ni terra per espedregar, ni feines agrícoles per l’estil, va enumerar-li els diversos treballs que la casa li oferia. Taller de cosir pilotes, taller de fer escombres, taller de muntar estufes de ferro, feines de manteniment de la casa i treballs de paleta en les obres de la presó.

—I t’aconsello que en triïs un, perquè no t’avorriràs, cobraràs uns dinerets, i a la vegada, cada dos dies de treball te’n descomptaran un de la condemna.

Ell va triar el taller de fer escombres de palma. Finalment, hagué de passar l’examen del capellà, el més difícil dels quatre. Va sotmetre’l a un interrogatori enverinat d’inspector de policia. Per començar, va preguntar-li si anava a missa i amb quina freqüència:

—I tant que hi vaig! Pels funerals dels parents i tres vegades a l’any. L’aplec de Carrànima, la festa major de Bóixols i per la festa de la Trinitat, patrona del Rebollé.

—Aquí hi hauràs d’anar cada diumenge —va prevenir-lo.

Tot seguit el de la sotana, que per la guerra havia exercit de capellà castrense, va mostrar curiositat per la masia perduda de la muntanya amb la capella posada sota l’advocació de la Santíssima Trinitat, el dogma teològic més misteriós i enrevessat del dogma catòlic:

—Que ho saps, per què teniu aquest patronatge tan important? Pare, Fill i Esperit Sant són com l’Estat Major del cel.

El Galderic no es va saber estar de confiar-li l’explicació que els n’havia donat el nou mossèn d’Abella el dia de la festa. Va dir que això dels tres sants patrons, que en realitat són un de sol, es refereix a les tres generacions que conformen la família cristiana, la que ho és de debò. El Pare amb la seva barba blanca mana com els avis, el Fill, que és Jesucrist, és el qui més treballa i sua sang, i la canalla, colomins que aprenen a volar alliçonats per l’Esperit Sant. Si tots fan el que han de fer, o sigui, manar, treballar i obeir, la casa anirà endavant.

El capellà de la presó va arrugar les celles, negres com la sotana.

—La Trinitat és un misteri. Si tingués una explicació deixaria de ser-ho. La idea devia venir d’algun sacerdot més antic, probablement algun fill de la casa.

—No ho crec pas, mossèn. Al Rebollé, des del record dels padrins, tots hem sigut treballadors.

—Els sacerdots també treballem, Galderico —puntualitzà amb un somriure condescendent i paternal. I li etzibà la pregunta que ell més temia: quant temps fa que no t’has confessat.

—Un ramat de dies, mossèn. Fa bastants anys, quan a la mili em van fer jurar bandera. —Davant la cara de tres déus damunt el collet blanc, va buscar al- guna excusa—. No renego, no em moc de la masia, quins pecats vol que faci?

—Vas matar una persona. I en vas ferir una altra.

—Ja vaig demanar perdó a Déu —va mentir ell.

—Perquè el perdó sigui vàlid, t’has de confessar. Déu només perdona els pecats mitjançant el sagrament de la confessió.

I ara què faig?, s’esverava el pres més innocent de la casa. Explicar la veritat al capellà, ni pensar-ho. I si és cert que Déu escolta la confessió, això de dir-li una mentida... Encara que els diumenges no anés a missa, el Galderic li tenia molt respecte a Déu Nostre Senyor. El confessor dels presos va mostrar-se comprensiu amb la torbació d’un assassí confés davant la justícia humana, no pas encara davant de Déu. Acabà per concedir-li una pròrroga:

—Pensa-t’ho. I quan hagis madurat la decisió, m’ho dius.

Per al presoner novell va ser la solució definitiva. Al cap de deu o dotze dies, quan el capellà va recordar-li la confessió pendent, li va respondre que encara no havia madurat del tot. De moment, no li n’ha parlat més. Si l’hi torna a preguntar, ja té rumiada la resposta. Sap què passa, mossèn, que la decisió se m’ha podrit a dins. Com aquelles peres de Cardós que s’han de collir verdes a finals de tardor perquè no es gelin i les guardes setmanes i setmanes fins que un dia trobes que s’han podrit. Una cosa així. I si no s’ho creu, que s’hi posi fulles.