El Premi Vallverdú revela una figura policial lleidatana clau en la II República

El periodista i escriptor gironí Pere Bosch va guanyar ahir el 41 Premi Josep Vallverdú d'assaig amb l'obra 'El soldat lleial', en la qual revela el paper capital policial i polític durant els anys 30 a Catalunya del lleidatà Enric Pérez Farràs. Per la seua part, el poeta de Balaguer Carles M. Sanuy es va endur el 29 Màrius Torres de poesia amb 'Les despulles'.

La Seu Vella va acollir ahir per tercer any consecutiu la gala dels Premis Literaris de Lleida, en la qual es va distingir una biografia històrica amb el Vallverdú d’assaig i un poemari d’un autor lleidatà, el cinquè en les 29 edicions del premi Màrius Torres. La periodista lleidatana Núria Sirvent va ser la conductora d’una festa dedicada aquest any al polític i activista cultural Jaume Magre, en la clausura institucional de la commemoració del centenari del seu naixement.

L’historiador, escriptor i periodista de Bayoles Pere Bosch (1966), actual director adjunt d’El Punt Avui, va guanyar el premi d’assaig, dotat amb 9.000 euros, amb l’obra El soldat lleial. Enric Pérez Farràs, de cap de les esquadres de Francesc Macià a assessor militar de Buenaventura Durruti. “Va ser un personatge rellevant en tots els episodis polítics de la Catalunya dels anys 30, i va nàixer a Lleida, al carrer Major!”, va destacar Bosch, autor d’una biografia “en la qual he aprofundit en qüestions molt importants durant la Segona República, com el perdó, la impunitat, el paper de l’exèrcit o el xoc d’interessos en una dècada tan convulsa.”

Per la seua part, Carles M. Sanuy (Balaguer, 1959), amb l’obra Les despulles, es va convertir en el cinquè lleidatà a guanyar el Màrius Torres de poesia, dotat també amb 9.000 euros. Curiosament, el primer a fer-ho, un llunyà 1998 (a la tercera edició del guardó), va nàixer també a Balaguer, Francesc Burguet. En el poemari guanyador, Sanuy constata “en clau en principi irònica” el pas del temps i la “mateixa decadència”. “És la constatació que ja tenim una edat i cal començar a deixar arreglades les coses”, va sentenciar, agraït per una distinció literària en el marc d’“una de les poques activitats culturals de la ciutat que aguanta amb una dignitat admirable”.

Una gala amb salutacions a Vallverdú i missatges de solidaritat amb València

Després de l’entrega de premis, l’alcalde de Lleida, Fèlix Larrosa, va llançar una salutació molt especial a l’escriptor que dona nom al guardó d’assaig, Josep Vallverdú, que al juliol va complir 101 anys i que “segur que està molt pendent d’aquesta gala literària a través de la transmissió de Lleida TV”. No es va oblidar del desastre provocat per la dana, en especial a València i, després de recordar que l’Any Jaume Magre tindrà una continuïtat la primavera vinent amb una Trobada a la Seu Vella per establir els punts claus del desenvolupament cultural de la Lleida dels propers anys, va confirmar que durant el pròxim 2025 Lleida commemorarà el 150 aniversari del naixement del pianista Ricard Viñes. 

Per la seua part, el president de la Diputació, Joan Talarn, va aprofitar per posar en relleu “la solidaritat ciutadana des de tots els punts de Lleida” amb l’ajuda a les persones afectades per la dana a València, “confirmant una vegada més els llaços històrics d’aquests dos territoris”. També va lamentar “el cop terrible” sofert pel sector del llibre, “amb un 33 per cent de les editorials valencianes afectades, un fet molt greu per a una cultura com la nostra!”.

En representació de la Generalitat com a institució col·laboradora dels guardons, la delegada del Govern, Nùria Gil, va destacar que “la seua qualitat posa Lleida en el mapa dels grans premis literaris de Catalunya”.

pere bosch, periodista i escriptor: «La vida de pel·lícula del lleidatà Pérez Farràs»

Què va ser el que més us va interessar del personatge d’Enric Pérez Farràs per dedicar-li aquesta obra? 

Quan fa cinc anys vaig publicar el llibre El primer procés contra Catalunya, una crònica sobre l’escenari posterior als fets del 6 d’octubre del 1934, vaig descobrir el que en aquell moment era el cap dels Mossos d’Esquadra, el lleidatà Enric Pérez Farràs, i sobretot, els encesos debats que va suscitar la seua figura al ser condemnat a mort i posteriorment indultat i amnistiat. Vaig veure que Pérez Farràs va ser present en bona part dels episodis polítics més transcendentals d’aquell moment de la història de Catalunya. Es mereixia una biografia i molt més, perquè en aquest assaig a través del personatge aprofundeixo en l’ambient polític i social de l’època. 

Un personatge singular molt desconegut. 

Sí, la veritat és que si aquesta història hagués caigut en mans d’un escriptor o d’un guionista, segur que hauria acabat en una pel·lícula o una sèrie. Pérez Farràs va tenir una vida de pel·lícula, ja que, de forma buscada o per casualitat, va tenir un paper rellevant en grans moments de la història de Catalunya. 

A El soldat lleial repasseu la seua biografia des de la ‘professió’ de militar de l’Exèrcit espanyol. 

El 1930 era comandant d’artilleria de l’Exèrcit espanyol, però oposat com molts companys d’armes a la dictadura de Primo de Rivera. I un any després, el president Macià el va nomenar cap dels Mossos d’Esquadra. Des d’aquest lloc, va secundar la proclamació de Lluís Companys de l’Estat Català el 6 d’octubre del 1934. 

Complia ordres. 

Sí, però també sabem que es va mostrar optimista sobre la independència de Catalunya. Creia que aquesta revolta es convertiria en un moviment popular totalment pacífic. Però l’Exèrcit va donar suport al Govern central de Madrid i llavors va començar el xoc. 

Allò el va portar a la presó i el van condemnar a mort. 

De fet, a la part central de l’assaig relato el seu empresonament al castell de Montjuïc i l’espectacular debat popular que va suscitar la seua condemna, amb enfrontaments inclosos entre el president de la República, Niceto Alcalá Zamora, i el Govern central. Si afusellaven el cap dels Mossos, què haurien de fer amb tota la cúpula política de la Generalitat? 

Després de la Guerra Civil es va exiliar Mèxic, on va morir el 1949. 

I allà va intentar organitzar un exèrcit català per combatre al final de la II Guerra Mundial. Creia que així els aliats provocarien la caiguda de Franco. En definitiva, una vida apassionant.

Carles M. Sanuy, Poeta, periodista i agitador cultural: «La casa és potser el nostre sepulcre»

Com arranca aquest nou poemari? 

Les despulles comença amb un poema que és una exaltació del fet de no fer res. I és una actitud activa, perquè dedicar-se a no fer res també requereix un esforç.

Un poemari irònic? 

No, no... a partir d’aquí vaig desgranant com a anècdotes totes aquelles incidències domèstiques que tots acabem patint, per exemple amb l’obsolescència programada dels aparells domèstics. Parlo de la dificultat d’enfrontar-nos a aquestes estultes incidències, en les quals t’acabes deixant mitja vida. Una mitja vida dedicant- te a tasques imposades pel sistema. 

On encaixa el títol? 

El poemari és una evolució, des d’un inici còmic a un final introspectiu, de reflexió profunda sobre la vida. Al final, aquesta llar, aquesta casa que has anat construint, potser és el teu propi sepulcre. Ja estàs mort i no te n’adones. Només queden les pròpies restes. 

Per fi profeta a la seua terra. 

En els últims anys vaig guanyar fins a tres premis a Mallorca, ja pensava a quedar-me a viure allà! Ara, rebo el Màrius Torres amb satisfacció. Aquesta és la meua ciutat i ell, un dels meus poetes referents, amb Espriu i Estellés.