Adam Puig Tolosa, pilot de dron i operador de càmera aèria: «Tot el que sé sobre drons ho vaig aprendre de manera autodidacta»

Com va arribar al sector audiovisual?

La veritat és que jo volia estudiar Arquitectura, però quan va arribar el moment de matricular-me a la universitat vaig fer marxa enrere i em vaig decantar pel grau de Comunicació Audiovisual i Multimèdia a Girona. El meu pare és fotògraf, suposo que això em va despertar la inquietud. De petit ja jugava amb càmeres, gravava els meus vídeos, els afegia efectes especials i els editava amb el Movie Maker de Windows.

I d’on sorgeix el seu interès pels drons?

Des de sempre em va agradar l’aeronàutica. De fet, vaig dedicar el meu Treball de Recerca de Batxillerat a la construcció i la programació d’un dron. També vaig voler ser pilot d’avió, però eren uns estudis massa cars. Com que soc molt inquiet, el meu tercer any a Girona em vaig inscriure a la borsa de treball de la universitat i vaig aconseguir una feina. Allà vaig començar a pilotar drons FPV, els que s’utilitzen per a plans amb molt moviment, per a carreres i acrobàcies. En referència a la meua formació, ho vaig aprendre tot de manera autodidacta i em vaig treure les llicències europees necessàries per poder pilotar.

Què fa exactament un operador de càmera de plans aeris?

El meu càrrec oficial en anglès rep el nom d’Aerial Filmmaker, un perfil polivalent en els rodatges. Pot dirigir des de l’orientació de la càmera, fins al desplaçament del dron, per a això ha de saber molt bé els plans del que s’està gravant per posicionar-lo bé en l’espai.

Amb només 25 anys, en quants projectes ha participat?

Jo diria que al voltant d’un centenar.. No els puc arribar a comptar tots!

Segur que conserva anècdotes d’algun d’aquests rodatges.

Recordo una vegada que teníem un rodatge programat a Sant Antoni de Calonge. Era un anunci per a la marca G-Star RAW. Vam fer tota la planificació dels horaris, el set, l’enregistrament.. I no va ser fins arribar allà que vam descobrir que el protagonista de l’anunci era Snoop Dogg.

No deu ser l’única estrella i marca internacionals amb què ha treballat.

No. Destacaria el videoclip de la cançó Chicken Teriyaki de Rosalía, la pel·lícula de Netflix Bird Box: Barcelona, The Reluctant Traveller a Apple TV, la sèrie SEAL Team que vam rodar a Jordània durant 22 dies –aquesta només es pot veure als Estats Units–, anuncis per a marques de cotxes com Hyundai, Mazda o Toyota, o d’esports com Adidas i Decathlon, a més d’altres projectes per a empreses estrangeres que a Espanya no es coneixen.

Quant temps sol invertir una producció a rodar plans aeris?

Molt més del que acabem veient en pantalla.. Per exemple, per fer un anunci podem arribar a invertir quatre dies, amb jornades d’unes 12 o 13 hores. Moltes vegades ens posem en marxa de matinada, a les 3.00 o a les 4.00 h. Al final, serà un vídeo que s’emetrà durant 20 segons en televisió o uns 15 segons en una història d’Instagram. Moltes de les preses de dron que gravem al final no s’acaben aprofitant, però també introduïm molts plans que semblen simples tràvelings. És una tendència a l’alça al món audiovisual.

Les jornades deuen ser molt intenses.

És una feina que no té horaris. Els meus companys i jo depenem molt dels calendaris de producció i viatgem bastant. A més, com que gravem en ple desert, les temperatures superen els 37 graus i hi ha un 70 per cent d’humitat. Sí, en aquest desert hi ha humitat, per molt estrany que sembli! A això se li suma que aquí, als Emirats Àrabs, no celebren ni Nadal ni altres dies festius populars a Occident.

Els seus companys de feina són tan joves com vostè?

Sí. De fet el meu company a ChopperShoot [on treballa] més veterà té 36 anys.

I també són estrangers?

Sí. A Dubai i en general als Emirats conflueixen moltíssimes nacionalitats perquè reben molta immigració des d’Àsia, sobretot indis (com és el cas del meu cap), pakistanesos o filipins. Per tant, el 99 per cent de la població parla anglès i sento molts accents diferents al llarg del dia.

L’àrab, aleshores, no el necessita per al dia a dia?

Per a res. Si no viatges als afores de la ciutat o a zones més rurals, gairebé ningú no parla àrab. De fet, tots els cartells estan escrits en anglès o en àrab romanitzat, perquè hi ha molt pocs autòctons..

Com s’adapta un jove de Bellcaire d’Urgell a Dubai?

Quan l’empresa em va oferir aquesta destinació vaig pensar: “Si no ho faig ara, no ho faré mai.” Soc aquí des de fa poc, però de manera indefinida, per la qual cosa tindré temps per adaptar-me. Visc en un barri bastant europeu, per dir-ho així, i l’altre dia vaig veure al supermercat oli de la marca Borges etiquetat en àrab. Resulta que no era un producte excessivament car.

És car Dubai?

La gent normalment se sorprèn perquè tenim la idea preconcebuda que és una ciutat molt poc econòmica, però la realitat és una altra. L’habitatge és molt més barat que a Barcelona, per exemple, ho sé perquè he hagut de buscar pis a les dos ciutats.