Antoni Gelonch: «Catalunya no està en decadència encara, però no podem badar gaire»

L’escriptor, activista i mecenes cultural Antoni Gelonch (Lleida, 1956) torna a l’actualitat literària amb un nou llibre, Com som els catalans (Viena), en el qual ha reunit, reinterpretat i reenfocat el més de mig centenar d’articles que va publicar a SEGRE entre el gener del 2023 i el mes d’abril passat. Un còctel per reflexionar sobre les formes de la vida catalana actual, que presentarà aquest dimarts vinent (19.00 h) a la llibreria Caselles de Lleida, en un acte amb la directora de SEGRE, Anna Sàez.

A la portada veiem un cubell foradat del qual s’escapa l’aigua. Així estem?

A Catalunya estem desballestats i despistats. El cub representa això: tenim l’aigua, que és l’herència de tot allò que ens ha conformat com a catalans, però aquesta Catalunya és molt diferent de la del segle XX. De fet, el conjunt de les societats europees occidentals és molt diferent del de fa vint o trenta anys. Ara hi ha una barreja significativa de persones d’altres horitzons pel seu origen, religió, pensament..., i hem d’esforçar-nos perquè tot funcioni.

Són catalans tots els que viuen i treballen a Catalunya?

No n’hi ha prou, també cal tenir la voluntat de ser català, de formar part d’una comunitat lingüística i cultural d’una societat occidental. Amb drets, però també amb deures, una cosa que sovint una part de la població oblida. Hi ha d’haver una certa tolerància, però no podem aplicar-la als intolerants, perquè hi ha persones que, per exemple, no respecten els drets de les dones o de les minories.

Es mantenen encara els tòpics sobre la manera de ser dels catalans?

Ara és difícil establir un model únic de català. Al llibre examino quatre conceptes de la vida catalana: la continuïtat, i ara no estem fent bé la transició de les tradicions; la mesura, que hem conservat perquè el català intenta sempre no estirar més el braç que la màniga; el seny, afrontar amb perspectiva les accions futures, una cosa que no s’ha de confondre amb el sentit comú; i la ironia, que també mantenim com a manera de defensar-nos per no dir el que pensem, però no es pot caure en el sarcasme de manera directa.

I el pitjor dels catalans?

Sens dubte, el gran pecat dels catalans és l’enveja. Estaria bé que fóssim més equilibrats, que fóssim capaços d’alegrar-nos de l’èxit dels altres. Hi ha una frase tremenda en català que demostra aquest estat d’ànim, quan ens conten una cosa per valorar i responem allò que “no n’hi ha per a tant!”.

Com considera que poden quedar, la cultura i la llengua catalanes?

Hi ha dos coses per igualar-nos a tots: la llengua i la història, que han de ser la base comuna. Cal fer tot el possible perquè el català sigui la llengua de comunicació i cal potenciar-la en l’ensenyament perquè si no es veu com a necessària, desapareixerà. Sense un estat darrere és molt difícil, però si tinguéssim un estat tampoc ho tindríem garantit.

És optimista de cara al futur del país?

Soc optimista si treballem i deixem de queixar-nos, si som proactius, amb menys burocràcia i més responsabilitat individual. Hi ha hagut altres moments de la història pitjors i vam poder superar-los.