Jordi Borda Marsiñach: «Som el gran laboratori de la comunicació a Catalunya»

Jordi Borda Marsiñach (Castellserà, 1975) va saber que volia ser periodista des de molt jove, però mai va pensar que acabaria especialitzant- se en el món dels esports, treballant a la ràdio i, molt menys, convertint-se en el director de la ràdio pública més important del país: Catalunya Ràdio. La seua trajectòria va començar a SEGRE l’any 1993 i, des d’allà, va saltar a l’emissora, des d’on va arribar a cobrir els esdeveniments futbolístics més importants i l’actualitat del Barça. Ara és un dels líders del projecte de transformació de 3Cat.

Com va ser l’obertura de la nova seu territorial de 3Cat a la Val d’Aran el 27 de novembre?

Fantàstic, és una instal·lació magnífica! La delegació de Vielha és un cas molt simbòlic perquè abans estava dividida en dos redaccions: la de televisió, amb el seu plató, i la de ràdio, amb els seus estudis d’enregistrament. Ara, amb el procés de transformació de 3Cat, hem enderrocat la paret que les separava, ja que creiem que totes dos han de treballar conjuntament i ser una sola redacció. Volem unificar els continguts televisius, radiofònics i digitals, i el fet de començar per la Val d’Aran ens permetrà saber cap a on encarar les pròximes innovacions.

També estan treballant en la incorporació de nous continguts en aranès.

Sí. Una plataforma com 3Cat ofereix un nou paradigma per a la creació, la difusió i la multiplicació de contingut i hem decidit redoblar la nostra aposta per l’aranès. Acabem d’estrenar un espai que engloba programes infantils, educatius, culturals (com el pòdcast Sons occitans de Catalunya Ràdio) en aquesta llengua, així com els informatius que ja teníem.

L’any passat Catalunya Ràdio va complir 40 anys. Cap a on mira el futur de l’emissora?

Continuarem innovant i participant activament en la transformació dels mitjans públics catalans conforme amb les noves maneres de consumir contingut de la nostra societat. Volem donar resposta com un servei públic, informatiu i d’entreteniment.

Quins continguts destacaria d’aquesta transformació?

Estem orgullosos de ser el gran laboratori de la comunicació a Catalunya. Molts dels noms que ara estan a dalt de tot es van formar amb nosaltres. Per exemple, el fenomen Crims de Carles Porta va nàixer com una secció dins del programa Estat de Gràcia. D’altra banda,El búnquer ha trencat els esquemes del que consideraríem un programa de ràdio tradicional i és un gran èxit per al català perquè sempre se situa entre els pòdcasts més escoltats a Spotify.

Va començar la seua carrera professional l’any 1993 a la redacció de SEGRE. Com va arribar fins aquí?

Per dos centèsimes no vaig poder entrar en la carrera de Periodisme a l’acabar l’institut. En aquell temps, jo tenia 18 anys i una vocació molt acusada de periodista. El meu pare, preocupat, tenia contactes en comú amb Juan Cal, el que va ser director executiu de SEGRE. Em vaig presentar al seu despatx i en Cal em va enviar a treballar a l’acabada d’estrenar SEGRE Ràdio, on vaig començar a produir un programa de futbol. Jo mai m’havia plantejat dedicar-me als esports ni a la ràdio; de fet, el que volia era escriure.. Entre altres raons, perquè em vaig operar d’un pòlip a les cordes vocals i em feia vergonya parlar en públic. Però vaig començar a participar en les retransmissions del Lleida amb Jordi Guardiola, Carles Farré i Santi Roig, i van ser un aprenentatge increïble en el qual m’ho vaig passar molt bé.

També va arribar a escriure per al diari.

Sí. El cap de la secció d’Esports, José Carlos Monge, em va donar l’oportunitat i la confiança per fer coses molt maques. Aquí em vaig sentir periodista per primera vegada i encara sento aquesta redacció com casa meua, em fa molta il·lusió tornar.

Com va fer el salt a Catalunya Ràdio?

Durant la meua etapa universitària, vaig obtenir una beca a Catalunya Ràdio, a la secció d’esports. Com que l’horari era en cap de setmana, molta gent la va rebutjar. Però jo vaig anar-hi sense pensar-m’ho i em va sortir bé gràcies al fet que persones com Santi Carreras o Jordi Basté van decidir confiar en mi.

Quin és el seu millor record de quan es dedicava a la informació esportiva?

Cobrir un Mundial o una Eurocopa és gairebé una experiència vital.. M’ho hauria de pensar, però crec que el moment més emotiu que he viscut va ser quan vaig cobrir la meua primera Champions en la qual jugava el Barça. Va ser a París, el maig del 2006. Després, afortunadament, en van venir moltes més.

Com es guanyen les fonts dins d’un club tan prestigiós com el Barça?

Ara que estic a punt de complir 50 anys, puc dir que he construït una carrera basada en la confiança. Crec que mai ningú ha pogut desmentir-me una informació i, alhora, he sabut cuidar i protegir les meues fonts, una cosa que porta temps i molta dedicació.

Com és treballar amb Joaquim Maria Puyal?

Com suposo que devia ser entrenar amb Guardiola o jugar amb Messi. Se sobreexigia molt a si mateix i també al seu equip. A més, en Puyal té una mirada molt clarivident sobre com funciona la comunicació i sempre prioritzava les percepcions de l’oient. Va canviar la meua manera de comunicar i, sens dubte, és tot un mestre. Soc un afortunat d’haver après d’ell.

S’hauria imaginat mai que acabaria al comandament d’un mitjà així?

Ni de conya! Tot ha anat succeint sense que jo ho busqués i en totes les etapes que he viscut m’ho he passat genial. L’etapa de ser director de Catalunya Ràdio la gaudiré fins que duri.

Troba a faltar el micròfon?

Sí, molt. La sensació d’asseure’m a l’estudi i tenir el micròfon davant no es pot comparar. Una vegada al mes vaig al Parlament amb motiu de la comissió de control en la qual els diputats fiscalitzen la nostra feina com a mitjà públic i és el més semblant a la ràdio que faig. Però dirigir és un treball molt estimulant i més ara, que tenim al davant reptes importants com els que comentava al principi.