Xavier Pagès-Corella: «Dirigir l'OJC és un pas natural en la meua carrera musical»

El músic, compositor i professor Xavier Pagès-Corella (Sant Pere de Ribes, Garraf, 1971) va ser nomenat el passat 28 de gener nou director de l’Orquestra Simfònica Julià Carbonell (OJC), després del concurs públic convocat per suplir l’adeu d’Alfons Reverté. Director del Barcelona Modern Ensemble, director associat de l’Orquestra de Cambra Catalana i professor al Conservatori del Liceu, Pagès-Corella fa un salt en la seua trajectòria no només per dirigir l’OJC sinó també per “formar part de la comunitat” de Lleida.

Recull la batuta d’Alfons Reverté, que va posar en marxa l’OJC fa poc més de 22 anys. Repte o responsabilitat?

Soc conscient que és un llegat importantíssim; no és un lloc per començar des de zero i seré respectuós amb tot l’equip. El meu plantejament és de respecte als principis de l’OJC, perquè també són els meus de fàbrica. En aquest sentit, sempre he defensat la música del país, també com a compositor. I sempre col·laborant amb orquestres del territori, que lluiten per sobreviure fora del context de l’urbs de Barcelona. Ara, amb l’OJC continuaré treballant en aquesta línia en un projecte més potent i amb recorregut al davant, amb més recursos i institucions importants que ajuden.

De Barcelona a Lleida per dirigir una orquestra simfònica. Es tracta d’un salt endavant en la seua carrera?

Crec que és un pas natural en la meua carrera. No és un salt forçat. Després de la meua trajectòria, ara m’he sentit molt preparat i he superat el concurs públic. Quan es va convocar la plaça vaig sentir que a l’OJC podia desenvolupar totes les coses que he anat treballant aquests anys. I no em sento estrany davant d’una simfònica, ja he col·laborat amb algunes, també he dirigit l’Orquestra Simfònica de Granada o la plantilla simfònica del Liceu. Ara podré fer-ho amb regularitat i em resultarà molt motivador.

Quan va ser presentat com el nou director, va assegurar que volia convertir-se en un lleidatà més.

Bé, és un procés..., em baso en el que sempre he experimentat allà on he treballat. Sempre m’he implicat molt i he acabat fusionant-me amb les persones que m’envolten en cada nou projecte. Ja estic notant una atracció molt forta i la calor humana de l’orquestra i el meu esperit comença a voler estar a prop de la gent de l’OJC. És un caliu que va quallant a poc a poc i que espero que es produeixi també amb el públic.

Doncs començarà ni més ni menys que amb una òpera sobre la història del Canal d’Urgell, el proper 27 d’abril.

El primer que vaig fer va ser comprar-me el llibre Aigua a les venes, de Francesc Canosa! He d’aprofundir en la història del canal, que és part de la història de Lleida. Però no vinc simplement a dirigir un concert sinó que vull fer-me meua aquesta autèntica aposta cultural gràcies al concert.

Ha començat així a documentar-se sobre la història de Ponent?

De fet, vaig entrar a la llibreria Ona de Barcelona i vaig demanar tot el que tinguessin sobre Lleida! Fins a tres persones em van estar buscant bibliografia i, al final, vaig sortir amb un munt de llibres, des d’una antologia de poesia de Ponent fins a la revista Horitzons o La Lleida secreta.

Un dels objectius de ‘marca’ de l’OJC són les produccions que estiguin arrelades al mateix territori.

Té certes dificultats vincular una orquestra a un territori amb poca tradició simfònica, per la qual cosa cal buscar autors i compositors d’aquí, i també és molt important la col·laboració amb entitats locals per connectar amb el terreny. A més, oferir concerts en pobles és una manera molt bonica d’arribar més a la gent. I sobretot, connectar amb entitats locals per veure què podem construir junts per oferir una mica més que un concert veure què podem aportar nosaltres i què elles. És una via de doble sentit.

Quin serà el seu segell personal?

Provaré d’aportar la meua personalitat, no un segell determinat. Si puc traduir-lo amb resultats, s’hauria de produir de manera natural. Simplement, vinc a fer les coses el millor que sé. Ser també compositor i comptar amb un vessant pedagògic com a professor em dona una manera de pensar bastant creativa, i sempre intento reinventar-me, renovar-me..., però buscant un equilibri entre repetir-se i repetir-se massa, o sigui, tenir una personalitat pròpia sense caure en l’avorriment.

El seu primer desig per a l’orquestra.

El primer, donar la màxima estabilitat a l’activitat musical per mantenir el nivell. Això és com els atletes, si no t’entrenes prou, estaràs baix de forma. Per això, el millor és la regularitat. Si només tens tres concerts a l’any, és molt difícil aconseguir-la. I també les aportacions externes a l’orquestra, tant de solistes com en la direcció, que donen frescor. D’altra banda, m’agradaria posar l’orquestra a disposició dels creadors de Ponent. Un exemple que encaixa en aquesta idea és aquest projecte sobre el Canal d’Urgell, que descansa sobre un escriptor, un guió, un director escènic, una institució com l’Orfeó Lleidatà..., en definitiva, acompanyant entitats i professionals. Tot això m’atreu molt. Acabo d’aterrar i necessito que els creadors del territori m’ajudin a tirar endavant aquest projecte.

En els anys d’història de l’OJC, el finançament ha estat sempre el seu taló d’Aquil·les. Què espera en aquest sentit?

Tot l’equip de l’orquestra volem ser prudents. Sabem que el finançament és fonamental a l’hora de crear un projecte però la bona estratègia és fer les coses amb suavitat. Cal trepitjar l’accelerador suaument, encara que mirant que tampoc no es cali el motor. Portem una velocitat de creuer de molts anys i haurem de trepitjar a poc a poc l’accelerador, mirant qui ha de posar la gasolina necessària.

Com ho aconseguirà?

Treballant com s’espera d’una orquestra que actua com si ja estigués al lloc on vol arribar. Es tracta de tocar al millor possible per convèncer la gent que ha de posar la gasolina i que vegin que podem aconseguir-ho. Hem de demostrar que amb els recursos de què disposem podem treure un suc que els sorprengui, que no se l’esperin. Així, les institucions potser pensaran que poden aportar una mica més, i que en el futur sigui encara més. Amb prudència, intentarem la pròxima temporada fer un pas natural i ambiciós perquè el resultat estigui per sobre de les expectatives del que s’espera de nosaltres. L’objectiu principal serà sorprendre.