Eva Comas-Arnal, escriptora: «L’accent de Lleida em fa sentir feliç»

Eva Comas-Arnal (Gavà, 1975) és una gran coneixedora de la figura i l’obra de Mercè Rodoreda. Ha publicat estudis acadèmics com El somni blau i Afinar l’estil, dirigeix el pódcast La Maraldina, dedicat a l’autora de La plaça del Diamant, i ara fa un pas més amb la publicació de Mercè i Joan, la novel·la guanyadora del premi Proa, en la qual a través de la història d’amor entre Rodoreda i Armand Obiols (Joan Prat) fa un retrat de l’exili.

Avui presenta la novel·la a la llibreria La Fatal de Lleida i ahir, al CAMP de Juneda. Va deixar clar al rebre el premi que les comarques de Ponent són importants per a vostè. Per què?

En la meua formació emocional hi ha una dona, Francisca Llovera, ma tieta Sisqueta, que em va cuidar de petita. Havia nascut el 1908 i es va casar amb el secretari d’organització del Partit Comunista, Joan Gelonch. Quan em cuidava a mi ja era viuda, però m’asseia a la seua falda i a més d’explicar-me contes com La rateta que escombrava l’escaleta, m’explicava com els polls es menjaven vius els soldats. Va ser la primera persona que em va parlar de la Guerra Civil espanyola. El lleidatà, que era el català amb què ella s’expressava, va definir la meua ànima fins al punt que quan sento parlar a algú amb accent de Lleida soc feliç. Vaig adoptar una gata i espontàniament li vaig parlar en lleidatà. Aquestes arrels em van portar a investigar en el meu arbre genealògic i vaig descobrir que la meua família procedia de Golmés. La seua història és una novel·la, el problema és que ja l’ha escrit Vicenç Villatoro. Als anys seixanta del segle XIX, quan es va construir el Canal d’Urgell, hi va haver molts problemes de paludisme i només dos germanes de la família van sobreviure i es van instal·lar a Juneda.

Aquesta dona tan important a la seua vida va nàixer el 1908, com Mercè Rodoreda.

L’època va ser una de les raons per les quals em vaig aproximar a la figura de Mercè Rodoreda, perquè em connectava amb les vivències dels meus familiars. Als menjadors de totes les cases catalanes es va crear una gran zona de silenci. I Rodoreda va crear una operació que és literària, però que també és política, d’altura increïble: la publicació de La plaça del Diamant el 1962. En certa manera, va permetre que a l’interior d’aquestes cases es tornés a parlar de la Guerra Civil. Ella li diu al seu editor, Joan Sales, que volia restituir la memòria d’aquells que van anar a lluitar per defensar el seu país. L’altra raó per la qual em vaig interessar per Rodoreda són els somnis. Tots els escriptors que m’agraden han treballat els somnis: Stevenson, Borges, García Márquez, Kafka, Homer i Rodoreda. M’interessa molt el somni tractat literàriament, no des d’un punt de vista psicoanalístic, sinó com a mecanisme narratiu.

Quan s’adona que l’autora que tant ha investigat és un personatge literari?

El dia que vaig trobar una factura a l’Arxiu Nacional, a Sant Cugat, datada l’octubre del 1946 amb els diners que Joan Prat (Armand Obiols) cobrava de la Generalitat. Aquesta factura em va parlar del Govern a l’exili, d’una Generalitat amb Pompeu Fabra i Josep Carner de consellers. D’aquell gran país que vam perdre.

La seua Rodoreda és una dona forta, decidida, moderna.

Quan inicien la seua relació, Joan Prat és el famós, el que està cridat a ser el gran poeta de les lletres catalanes. Ella no és tan coneguda. Ja havia publicat Aloma, però no té el mateix estatus que ell. Nosaltres sabem que es guanyarà un lloc important en la literatura catalana, però ella encara no ho sap. És una dona tenaç, que treballa molt. En una carta a Anna Murià el 1945 li diu que està preparant l’entrada de cavall sicilià en la literatura catalana.