Ferran Sáez, filòsof i escriptor: «Les grans utopies acaben en horribles malsons»

Tot just unes setmanes després de publicar Presència d’una absència (Publicacions de l’Abadia de Montserrat), el filòsof i escriptor lleidatà Ferran Sáez (la Granja d’Escarp, 1964), professor de la Universitat Ramon Llull, es manté en l’actualitat literària amb un nou assaig, El imprudente feliz (Rosamerón), sobre la influència actual del mite del bon salvatge.

A què es refereix quan parla del ‘bon salvatge’?

A una idealització de la naturalesa humana que va nàixer com una sàtira política però que, al segle XVIII, va ser llegida com una descripció etnològica real. La utopia de Thomas More, per exemple, era un magnífic escarni en forma de mirall literari en el qual es reflectien les contradiccions socials, polítiques i culturals d’aquella època convulsa. Era això i només això: no hi havia ningú al segle XVI que pensés que aquella illa fos real. La seua funció estava a mig camí entre la pura descripció sarcàstica de l’Anglaterra del 1515, una ambigua –molt ambigua– actitud política propositiva i una espècie de panoràmica d’un món que semblava accelerar-se perillosament. L’eutopia que propugnaven altres autors en forma de cròniques suposadament “realistes”, no literàries, era una altra cosa. Rousseau les va llegir al peu de la lletra, sobretot la de Francisco Coreal, sovint sense tenir en compte la veritable intenció política d’aquell i altres relats. Però fins i tot va cometre un altre error encara més greu: va descontextualitzar Montaigne, ignorant que tot allò que deia sobre els bons caníbals de l’altre costat del món era un simple recurs literari per denunciar la barbàrie de les Guerres de Religió que ell mateix havia patit. Aquest és precisament l’origen del gran equívoc que, per mitjà d’una llarga i estranya cadena de confusions, encara arrosseguem a començaments del XXI.

En aquest llibre explica que aquest concepte s’ha acabat infiltrant en moviments com els dels hackers, els okupes o fins i tot els ecologistes.

Nascut al segle XVI com un simple recurs literari de Montaigne, Rousseau reinventa al segle XVIII aquest concepte del bon salvatge i ho fa enganyosament real. Marx i Engels l’adopten com a model antropològic al XIX. La ficció desembocarà en l’inquietant paradís artificial del comunisme. Tanmateix, cansats del seu futur perfecte, els falsos bons salvatges reingressaran a la realitat el 1989. Des d’aleshores, l’esquerra occidental es dedica a defensar els okupes i els aiguamolls.

En definitiva, assegura que es tracta d’un mite que mai ha existit.

Al llarg del segle XVII, els relats de personatges com Du Périer, Gomberville, Bergeron..., van constituir ja una espècie de cànon dels altres mons possibles. No es tractava exactament d’utopies sinó de veritables eutopies: de projectes difusos, prepolítics, equivocadament literaris, de transformació social fictícia, que al cap d’un temps es van acabar convertint en una cosa molt més elaborada a les obres de Robert Owen, d’Étienne Cabet, de Charles Fourier i de molts altres autors. És el model del socialisme utòpic, i també de l’anarquisme de Bakunin.

Qui seria, aleshores, aquest imprudent feliç en el títol del llibre?

Aquell que persisteix en aquest mite antropològic i proposa polítiques irrealitzables. Però descartant els bons salvatges que protagonitzaven les utopies no ens aboquem al conformisme i a la falta d’horitzons. El que descartem són les sinistres temptacions totalitàries que van espatllar el segle XX i ens endinsem en el laberint difícil i apassionant de la racionalitat política. Ara ja sabem que els grans relats sobre futurs perfectes no condueixen a l’emancipació de les persones sinó a horribles malsons plens de mort, sofriment i indignitats. Fer-se o no ressò de l’amarga lliçó del segle XX ja no és –ja no pot ser– una qüestió de matisos històrics o filològics, ni tampoc de frívols esteticismes polítics, sinó una severa disjuntiva que ens compromet moralment.