Anna Sàez: «La Granja d’Escarp va viure una guerra civil abans de la Guerra Civil»

La filòloga, periodista i escriptora Anna Sàez Mateu (la Granja d’Escarp, 1969), directora de SEGRE des del setembre del 2023, publica avui el seu nou llibre, L’enverinadora (Pòrtic), en què recupera una truculenta història negra ocorreguda fa 90 anys a la seua localitat natal –fins i tot a la seua casa natal– i que es va convertir llavors en el que avui qualificaríem d’un autèntic fenomen mediàtic. Un true crime, abans que es posés de moda aquesta definició, protagonitzat per una assassina en sèrie rural. Sàez presentarà el llibre aquest divendres (19.00 h) a la llibreria Caselles de Lleida, acompanyada de Teresa Ibars i Jordi Vilalta, que llegiran fragments de l’obra.

Novel·la, no-ficció...?

Jo definiria el llibre com un híbrid entre la crònica periodística i l’autoficció, ja que en realitat jo també em converteixo en la protagonista d’un crim de fa 90 anys a la Granja d’Escarp, que va acabar omplint pàgines i pàgines en diaris de tot Espanya, i fins i tot de l’estranger.

Què va passar?

El personatge principal és Dolors Coït. Va ser detinguda l’abril del 1935, quan tenia 21 anys, acusada d’haver enverinat amb arsènic cinc persones de la seua família: la sogra, el seu marit, la seua cunyada, el marit d’aquesta i el nadó de tots dos, d’11 mesos.

Una història en la qual té una connexió personal molt directa.

Tres de les víctimes vivien a casa meua! A la primera planta de la casa de la meua família al poble, un espai que des que vaig nàixer sempre havia vist buit, fosc, misteriós...

Quan va descobrir que en aquest pis va ocórrer una tragèdia?

Va ser quan jo tenia deu o onze anys. Una amiga em va ensenyar una carpeta de la seua àvia en què havia guardat una gran quantitat de retalls de premsa de l’època dels crims. Un dels articles estava il·lustrat amb una foto... de casa meua! Els vaig preguntar als meus pares i no en van voler saber res. “Massa que se’n va parlar en el seu dia!”, em va despatxar el pare. I això que havien passat més de 40 anys des dels crims.

I això la va intrigar més.

Sí, de fet el que més em va interessar d’aquesta història és que la Dolors va aconseguir convertir aquests crims en una espècie de tabú de què ningú a la Granja volia parlar durant molt temps. Quan la gent sortia del poble, a la majoria fins i tot li feia vergonya identificar-se com a veïns de la Granja perquè tothom els deia: “Ah, del poble de l’enverinadora.” Van quedar marcats durant dècades, com un estigma. La veritat és que la Granja va viure una guerra civil just abans de la Guerra Civil, amb una fractura social entre amics i parents de l’enverinadora i de les víctimes.

Una Guerra Civil que també va ‘influir’ en el cas.

El 3 de juliol del 1936 la van condemnar a 150 anys de presó. La Dolors va arribar a incriminar com a còmplice la seua pròpia mare, que van condemnar a 74 anys. Però al cap de 15 dies va esclatar la Guerra Civil i es van obrir les presons. Al final, no hi van ingressar fins al desembre del 1939. Als 20 anys van sortir en llibertat.

La història acaba de pel·lícula.

Amb 45 anys, la Dolors es va instal·lar a Madrid, al carrer Ferraz. Es va casar amb un home més jove que ella i... li va tocar la loteria! A casa tenia fins i tot personal de servei. La veritat és que finalment va poder viure com la gran senyora que havia somiat ser des de jove. Va morir el 2015 en una residència d’ancians als 102 anys. Curiosament, els seus anys de presó durant el franquisme la van disfressar de presa política entre els companys de residència.