Anna Sàez presenta ‘L’enverinadora’:“Un crim que al poble tothom coneix però ningú en parla”

Poques vegades una presentació literària està decorada amb pòsters a la paret. La de la sala d’actes de la llibreria Caselles de Lleida lluïa ahir impactant. S’hi podia veure una reproducció d’una doble pàgina d’un diari madrileny del 1935 amb un titular gegant: La mujer de Lérida que envenenó a 5 personas: “¡La culpa fue de mi madre!” Amb aquest attrezzo, la filòloga, periodista i escriptora Anna Sàez, directora de SEGRE, va presentar el seu nou llibre, L’enverinadora (Pòrtic), en el qual recupera la truculenta història negra ocorreguda fa noranta anys a la seua localitat natal, la Granja d’Escarp, i que es va convertir en tot un fenomen mediàtic de l’època, a mitjans dels anys 30 del segle passat. Dolors Coït, una joveneta del poble de 21 anys, va ser detinguda després d’enverinar amb arsènic la seua sogra, el seu marit, la cunyada i el seu espòs i el nadó d’ambdós. “Més d’un centenar de diaris i revistes de l’època de tot el país van seguir el cas, fins i tot amb periodistes escrivint cròniques des de la Granja, que van acabar convertint aquesta jove en una autèntica celebritat”, va explicar l’autora en una sala a vessar de públic.

Sàez no va voler protagonitzar una presentació a l’ús i va comptar amb la inestimable ajuda de Teresa Ibars i Jordi Vilalta, que van llegir alguns fragments del llibre, fins i tot amb ambientació musical. Com la que va obrir la vetllada, l’Stayin’Alive, que els Bee Gees van estrenar el 1977 per a la banda sonora de Febre del dissabte nit. Una al·lusió a la primera pàgina del llibre, en la qual l’autora torna als seus anys d’infància i els seus records musicals i, així, es converteix també en un dels personatges d’aquesta història. “Tres de les víctimes havien viscut a la casa de la meua família al poble”, va explicar Sàez, justificant així el singular gènere literari de L’enverinadora, “un híbrid entre la crònica periodística i l’autoficció”. “No volia explicar simplement uns crims, l’assassinat de cinc persones, sinó el rastre que va deixar l’enverinadora al poble”, va comentar la periodista de la Granja d’Escarp. “I és que, quan jo era una nena i ja havien passat cinquanta anys del succés, tothom al poble ho recordava, sabien el que havia passat, però ningú volia o s’atrevia a parlar-ne. Era com un gran secret col·lectiu que guardaven tots els veïns. Semblava que el fantasma de la Dolors Coït no se n’havia anat del poble”, va afirmar l’autora del llibre, que va destacar “el sentiment que tenia encara molta gent, com de culpa, d’estar marcats per un succés amb què va quedar assenyalat tot el poble”.

Sàez va agrair especialment la informació aportada per Ferran Masamunt, que sorprenentment va localitzar l’enverinadora quan vorejava els 100 anys en una residència d’ancians a Cienpozuelos, a Madrid. “Quan el Ferran em va dir que la Dolors Coït era viva –va morir el 2015 als 102 anys–, vaig pensar que un dia havia d’escriure aquest llibre, era una història que portava molts anys dins i no podia deixar escapar”, va concloure Sàez.