L'Audiència d'Osca confirma que els 111 béns sacres pertanyen a les parròquies aragoneses
El tribunal de Huesca desestima el recurs de la Generalitat i accepta parcialment els del Bisbat i el Consorci dels Museus de Lleida només pel que fa a les costes del judici
Acte institucional recent del Govern aragonès per reobrir el monestir de Sixena i l’exposició. - ACN
L'Audiència Provincial de Huesca ha desestimat el recurs d'apel·lació presentat per la Generalitat de Catalunya i ha estimat parcialment els interposats pel Bisbat de Lleida i el Consorci dels Museus Diocesà i Comarcal de Lleida contra la sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància núm. 1 de Barbastre. La resolució judicial ratifica íntegrament que els 111 béns sacres són propietat de les 42 parròquies de la Diòcesi de Barbastre-Montsó, mantenint només modificacions respecte a les costes processals.
El tribunal ha condemnat la Generalitat al pagament de les costes causades per la interposició del seu recurs, mentre que en el cas del Bisbat i el Consorci, s'estima parcialment l'apel·lació només pel que fa a les costes a què van ser condemnats en primera instància. En aquest darrer cas, l'Audiència no fa expressa imposició de les costes de l'apel·lació a cap de les dues institucions.
En una extensa sentència, els magistrats analitzen detalladament tots els arguments presentats pels recurrents per acabar concloent en la desestimació dels recursos en tots els seus motius, excepte en la qüestió de les costes. El tribunal remarca que "el present procediment és estrictament jurídic, no polític" i afegeix que "no valen més els drets dels ciutadans catalans ni els dels ciutadans aragonesos", subratllant que queden garantits els drets de tots els ciutadans espanyols a la protecció i accés als béns d'interès cultural.
Propietat acreditada de les parròquies aragoneses
Els magistrats consideren provat que "ha quedat acreditat el domini originari dels béns per part de les parròquies" aragoneses. Segons s'indica al fonament de dret onzè: "No perquè així ho reconegui cap resolució canònica, sinó pel reconeixement de la pròpia part demandada". El tribunal afegeix que "si es pretén que el Bisbat de Lleida ha adquirit el domini dels béns mitjançant permuta, compravenda o donació amb les parròquies demandants, necessàriament aquestes parròquies havien de ser les propietàries originàries dels béns".
Respecte als actes propis de reconeixement, la sentència fa referència expressa a una "declaració conjunta dels bisbes de Lleida i Barbastre-Montsó (Srs. Piris i Milián), de 27 d'octubre de 2010, en què es refereixen a les resolucions canòniques, però també a la sentència 126/2010, de 6 de setembre, d'un Jutjat de Primera Instància de Lleida, declaració en què es pot llegir que reconeixen que la propietat d'aquestes correspon a les parròquies".
Desestimació dels arguments dels recurrents
El tribunal rebutja l'argument dels recurrents sobre l'extinció de l'obligació de retornar els béns, afirmant que "no apreciem la impossibilitat jurídica". També descarta que s'hagi produït un retard deslleial malgrat haver transcorregut 100 anys, ja que la reclamació de la diòcesi de Barbastre-Montsó es produeix després de la remodelació de les diòcesis el 1995: "Amb anterioritat, no tenia sentit que les parròquies reclamessin la possessió material dels béns a la seva pròpia Diòcesi".
Quant a l'al·legació del Consorci sobre el seu dret a ser reemborsat per les despeses de conservació i custòdia, els magistrats manifesten que "la Sala comparteix el que exposa la sentència recorreguda: les bases plantejades per la reconvinent són insuficients per estimar la seva pretensió, són vagues, imprecises i, a més, en opinió d'aquest Tribunal, incorrectes".
Anàlisi detallada dels béns en litigi
La sentència fa una valoració exhaustiva de cadascuna de les peces en litigi. Els jutjadors es centren en aquells béns sobre els quals existeix controvèrsia, com ara els que només tenen un protocol notarial o documentació interna del museu, sobre els quals afirmen que "consta la propietat originària de la parròquia, i no s'ha acreditat cap acte translatiu de domini posterior".
També analitzen els béns que van ser retirats de les parròquies durant la Guerra Civil pel Servei de Defensa del Patrimoni Artístic i que, un cop finalitzada la guerra, van ser lliurats al bisbat però no a les parròquies d'origen. En aquests casos, el tribunal desestima els recursos en considerar que aquest servei no tenia capacitat per transmetre el domini.
Finalment, sobre aquells béns dels quals els recurrents neguen que la propietat originària correspongués a cap de les parròquies demandants, determinen que "en tots aquests casos existeixen dubtes, i la recurrent no ha provat un origen diferent al que proposa l'actora".
Els magistrats conclouen que "existeixen nombrosos béns respecte dels quals consta documentació la interpretació de la qual no és unívoca", i per aquesta raó consideren "que existeixen dubtes de fet i de dret que justifiquen la no imposició de costes derivades de la demanda", tot i que mantenen les costes a les recurrents pel que fa a les demandes reconvencionals.
