SEGRE

POSTVERITAT

És… o no

Licenciat en periodisme amb postgrau de premsa digital, actualment és cap de secció del diari SEGRE i responsable de segre.com

És… o no

És… o no

Publicat per

Creat:

Actualitzat:

William Faulkner, premi Nobel de Literatura el 1949, va fer carrera amb les històries de les seves vivències l’Europa de la I Guerra Mundial. Passejava amb vestit militar de rang, condecorat, i no dubtava a explicar com l’havien ferit a la Gran Guerra. Però la realitat és que mai va entrar en batalla ni es va allistar. Era massa baix per a l’exèrcit dels EUA i quan va viure al Canadà va descartar ser militar. Tot era inventat, la seva biografia era falsa, però la seva prosa és real. És un bon exemple de la simbiosi que troben en la nostra societat entre realitat i mentida i de fet, ell mateix, potser per justificar-se, defensava que en literatura, la finalitat justifica els mitjans.

Un altre escriptor, Oscar Wilde, va anar una mica més enllà i carregava contra una societat hipòcrita i falsa quan deia “doneu una careta a l’home i us dirà la veritat”. Però ell mateix va voler amagar la seva homosexualitat amb la careta d’una demanda per difamació contra el pare del seu amant i va acabar a la presó, denigrat, i va morir en l’extrema pobresa. Per a Wilde, la mentida és intrínseca a l’home i agafa formes molts diverses. Anem a desemmascarar-ne algunes.

La història està plena de falsedats. Tenim fets que donem per segurs perquè així ens ho han explicat, com que Albert Einstein era dolent en matemàtiques, quan només va fallar un examen d’ingrés a l’escola; que va guanyar el premi Nobel per la teoria de la Relativitat quan el guardó va ser pels seus estudis sobre els efectes fotoelèctrics; que Ossama bin Laden va ser el primer estranger que va atacar EUA al seu propi territori, oblidant que Pancho Villa, el 1916, ja va creuar el Rio Grande i va deixar un rastre de 7 morts a Texas durant 10 hores d’invasió. Més d’un pot sentir-se enganyat quan sàpiga que Walt Disney no sabia dibuixar i que el seu famós Micky Mouse era obra d’Ub Wickers, que li va cedir l’autoria del famós ratolí per tornar-li un favor. De fet, més d’un llibre i guió cinematogràfic s’hauria de revisar si es reedités el llibre de l’Apocalipsi i s’esmenés un error de fa molts segles en la traducció dels manuscrits, ja que el número de la bèstia no és el 666, sinó el 616. Un altre error és pensar que al Gènesi parla de la poma que va menjar Eva. En realitat parla del “fruit de l’arbre que hi ha en mig de l’hort” i van ser els pintors renaixentistes els que van decidir que seria una poma i la seva decisió ens ha portat a la creença de la nova realitat. Més cruel és el que ens han fet veure les pel·lícules del Fart West, on els malvats indis tallaven cabelleres. En veritat, eren els mercenaris que se les tallaven a ells per poder cobrar les recompenses de l’exèrcit francès. I no, Mozart no es deia Amadeus (Joannes Chrysostomus Wolfgangus Theophilus Mozart), sinó que era el sobrenom amb el qual el coneixien per la seva mestria (“Estimat de Déu), ni Bugs Bunny és un conill, és una llebre.

Trobarem centenars de falsedats i mentires en el dia a dia, però com defensava el cap de la propaganda de l’Alemanya de Hitler, Joseph Goebbels, una mentida repetida mil cops es converteix en una veritat. De fet, el dictador nazi va deixar dit que “les grans masses sucumbiran abans a una gran mentida que a una de petita” i van convèncer milers d’alemanys repetint un cop i un altre que els jueus, a l’edat mitjana, feien servir la sang dels nens cristians per fer el pa sense llevat de la Pasqua jueva. “Menteix, menteix, menteix… alguna cosa en queda”, repetia Goebbels al seu equip. Falsa va ser també la biografia que ens va fer creure el que era president de l’Amical Mauthausen Enric Marco. La seva feina de 30 anys per donar a conèixer les víctimes i el genocidi nazi va quedar eclipsada pel fet que mai va estar al camp de Flossenburg. Com va deixar escrit el poeta anglès Alexander Pope, “el que diu una mentida estarà obligat a inventar-se’n vint més per sostenir la certesa de la primera”. I en el cas de Marco, amb més d’un centenar de conferències anuals, la bola es va fer gran fins que va esclatar. Només calia mirar els noms dels presos d’aquell camp per veure que tot era fals.

Aquesta és, molts cops, la feina del periodistes. De fet, tornant al principi, quan Faulkner defensa que en literatura la finalitat de l’escriptor justifica els mitjans (en el seu cas, la distorsió de la veritat), afegeix que en el món del periodisme ni el millor dels objectius justifica la immoralitat dels mitjans. La premsa, la bona premsa, no només viu de la veritat, la defensa i la protegeix i, molts cops, la rescata del segrest de la distorsió. És la seva principal raó de ser i qualsevol dubte en aquest camp mina els seus fonaments. Però també hi ha exemples on la mentida s’ha fet lloc i, de fet, els mitjans han tingut un paper molt important en el fet que el jurat de l’Oxford Dictionaries triés com a paraula de l’any 2016 la postveritat o mentida emocional. Discursos i campanyes electorals com les recents de Donald Trump a EUA o Marine Le Pen a França deixen veure que l’opinió pública es decanta ja més pels sentiments i les emocions que pels fets empírics i demostrables, semblant al que es va intentar l’11-M a Madrid, assenyalant un culpable malgrat que tot indicava que era obra del jihadisme, amb l’objectiu que les emocions donessin un cop de mà en unes eleccions que finalment van perdre. Va ser un primer intent i ara l’han perfeccionat. El president dels EUA pot anunciar que envia un portaavions a la península de Corea encara que aquest navegui en direcció contrària, o que els seus veïns del sud pagaran un mur que farà ell, o que crearà milions de llocs de treball per als seus, o que vetarà l’entrada dels de fora… però els seus veuran només la determinació d’una decisió, no la seva irrealitat.

Els mitjans lluiten per fer prevaldre la veritat sobre la postveritat, i la resposta és un atac del poder i d’aquells que han fet seva aquesta nova realitat. Només cal veure el veto als periodistes de la CNN o The New York Times a la Casa Blanca, l’expulsió de corresponsals a la Xina o la sistemàtica filtració de notícies, alguns cops sense confirmar i només amb l’aval de qui truca, a mitjans afins no gaire lluny de casa nostra.

Però en aquesta lluita contra la mentida els mitjans també han sucumbit més d’un cop. Molt comentat a la professió va ser el cas de Jayson Blair, un reputat corresponsal de The New York Times cridat a ser una de les seves grans signatures. Va copiar articles de mitjans locals i d’agències i els signava ell, va fer cròniques molt dures sobre víctimes de la Guerra de l’Iraq i mai va ser-hi ni va parlar amb cap víctima. Van ser 5 anys de mentides que al final es van descobrir i que van malmetre la imatge de més de 150 anys del diari novaiorquès. El seu competidor, The Washington Post, uns anys abans havia viscut una història semblant, quan es va saber que la seva redactora Janet Cook havia exagerat i en gran part inventat la història d’un nen drogoaddicte per la qual havia obtingut el premi Pulitzer. El premi li va durar 48 hores. La veritat es va saber quan un altre periodista va voler conèixer el nen. Un altre dels grans, Los Angeles Times, també va haver de fer front a una crisi de credibilitat l’any 2003 quan es va saber que un fotògraf seu havia retocat una fotografia de l’Iraq per donar-li més dramatisme. De realitats distorsionades també n’ha viscut el jurat del prestigiós World Press Photo. L’italià Giovanni Troilo va haver de renunciar, l’any 2015, al primer premi del tema d’actualitat per haver mentit en la localització d’una imatge i el suec Paul Hansen va ser objecte de molts atacs 3 anys abans per haver “postproduït” una imatge fins a fer-la gairebé perfecta i de gran impacte dramàtic. Les imatges eren reals, el lloc o el resultat final era fals.

La mentida també ha tingut atractiu per al món de l’art. Orson Welles va ser capaç de crear el caos a partir d’una retransmissió radiofònica de la Guerra dels Mons. Un fet fictici va ser una veritat fins al punt extrem gràcies a la tècnica. Del mateix autor podem trobar en el documental F. for Fake la vida d’un altre geni de la mentida, Elmyr de Hory, un home capaç d’haver falsificat i venut més de 1.000 obres falses de Modigliani, Degas, Picasso, Matisse o Monet, fins que es va llevar la vida el 1976. En el món de les falsificacions, passant de llarg del tema dels escriptors que redacten perquè signin altres les seves obres, destaca la vida de l’holandès Han Van Meegeren, que va fer una fortuna de més de 60 milions de dòlars venent falsificacions de pintures de Johannes Vermeer. Quan es van trobar obres venudes per ell al dirigent nazi Hermann Göring el van acusar de traïció per comerciar amb els ocupants i va haver de confessar el seu negoci fraudulent i que totes les havia pintat ell. Més irònic va ser el final de la carrera com a marxant d’art de la família Greenhalgh, descoberta per haver venut al Museu Britànic un relleu mesopotàmic de l’any 700 aC amb faltes d’ortografia. Fins llavors, havien guanyat més d’11 milions de dòlars falsificant rèpliques, entre d’altres, de Gauguin o Lowry. Cinematogràfic també seria el guió de la vida del xinés Xian Yuan, treballador de l’Acadèmia de Belles Arts de Canton i que va canviar 125 pintures originals de les parets de l’escola per obres seves i les va vendre al mercat internacional guanyant més de 6 milions de dòlars. El curiós del seu cas és que ell mateix, quan el jutjaven, va denunciar que algunes de les seves pintures falses havien estat robades i canviades per altres falsificacions més barroeres.

Tornem a la idea inicial. Centenars de casos coneguts i altres d’amagats o silenciats viuen en perfecta simbiosi amb la realitat quotidiana, i internet és l´últim espai de cohabitació a arribar. Difícil es fa destriar el gra de la palla i, avui en dia, és feina de cadascú creure’s allò que la xarxa els serveix. Molt simptomàtic i un exemple de la importància de la mentida en aquesta xarxa és l’anunci recent de gegants com Facebook o Google d’una actualització dels seus algoritmes per evitar de convertir-se en transmissors de falsedats. Un Brexit sustentat en l’anunci de 50 milions de lliures que retornarien a la sanitat anglesa, corregit l’endemà del referèndum, alarmes falses d’atemptats, imatges retocades o biografies arreglades han portat a declarar la guerra als fakes. Ja veurem què passa, perquè la història ens ha demostrat que la mentida no és un fet actual, sinó part de la nostra mateixa existència. Ara sí, el que he escrit aquí és del tot cert… o no. En cas d’haver-los enganyat em poden denunciar, però pensin que en un Estat de Dret el jutge, per saber i jutjar la veritat, permet als acusats mentir per enfortir la seva defensa.

tracking