La passió segons Maria-Mercè Marçal

L’aparició imminent de Maria-Mercè Marçal. Una vida, la biografia de l’escriptora lleidatana, era ens els darrers anys un secret a veus. La contrastada trajectòria de l’autora, Lluïsa Julià, pels complexos viaranys de la biografia, els estudis de gènere i la crítica literària –amb incursions en l’obra de Maria-Àngels Anglada, Maria-Antònia Salvà o Felícia Fuster–, invitava a pensar el millor. Molt més encara, si tenim en compte l’estreta col·laboració que, des de l’amistat, Julià va establir en vida amb Maria-Mercè Marçal, de la qual quedarien petjades tan valuoses com Cartografies del desig (1998) o Paisatge emergent. Trenta poetes catalanes del segle XX (1999), i, un cop desapareguda la nostra poeta, la publicació, l’any 2000, de les edicions de Raó del cos i l’antologia Contraban de llum. Sense cap mena de dubte, l’espera ha valgut la pena.

Tota la vida de Maria-Mercè Marçal fou una lluita sense aturador per construir una identitat en què l’escriptura esdevingués el mirall on retrobar i retrobar-se. Pensament, acció i passió s’encarnen en el llenguatge creador com a eina viva de transformació. Escriure apunta així a una raó crítica que, en termes individuals i col·lectius, no fa altra cosa que aprofundir tres eixos d’una mateixa passió vital: en primer lloc, la causa feminista i, molt en particular, l’afirmació de la seva condició lèsbica; en segon lloc, amb el PSAN i NE, la reivindicació política i el compromís de país des d’una ferma convicció catalanista, nacionalista i d’esquerres; i, en darrer terme, com a pivot absolut de la seva passió de vida, la creació literària. Mentre la passió viscuda i literària “han estat actives, diguem-ne apassionades –reconeixeria Marçal–, m’han dut a escriure, m’han donat la paraula”. I rebla el clau de manera taxativa: “Jo no sé pensar sense escriure”.

“Jo sóc l’altra”, escriu la nostra poeta estrafent Rimbaud en la seva lletra a Paul Demeny. Ella és Maria Tsvetàieva, Simone de Beauvoir, Virginia Woolf, Víctor Català, Silvia Plath, Adrienne Rich, Anne Sexton o Felícia Fuster, entre moltes altres escriptores. Ella és, sobretot, René Vivien. Com diu Julià, amb totes elles “estableix un vincle personal molt poderós que les converteix en figures vives, en les quals projecta la seva vida, la manera de viure la passió amorosa; i les fagocita”. Aquesta alteritat és la font absoluta de tota la seva vida, la que guia, en definitiva, l’omnipresent principi del desig marçalià: “Desitjo, doncs existeixo”. Un desig que impulsa la seva convulsa, però autèntica, vida amorosa, guiada sempre com llegim a la novel·la La passió segons Renée Vivien, per l’amor-passió, la força que “t’allibera del clos de tu mateixa, dissol els límits, i nega tota llei i tota culpa”; el mateix desig que s’encarna en la maternitat i el mirall de la seva filla Heura, “la germana, l’estrangera”, i, des de la poesia, esdevé el “mirall que reflecteix una lluita interior”. El desig, en fi, que amb la malaltia, el dolor i la mort es transforma en afirmació, un cop més, de vida.

L’excel·lent treball de Lluïsa Julià resulta tan ingent, oportú i necessari en la seva documentació biogràfica com viu i sensible, palpitant diria, en l’aportació memorialística d’allò públic i privat: correspondència, diaris, manuscrits, papers crítics, traduccions, testimonis orals, escrits i audiovisuals, tot començant pels de la mateixa Marçal. Però l’important, per damunt de tot, és la construcció d’un personatge real, creïble, en tota la seva complexa humanitat. I precisament en aquestes coordenades s’inscriuen alguns dels estadis vitals més aconseguits, al meu parer, d’aquesta biografia: els anys de la infantesa a Ivars d’Urgell i la conflictiva relació amb els pares; el període fundacional de Llibres del Mall, amb el paper decisiu jugat per Ramon Pinyol i Balasch en la seva vida com a escriptora; la dialèctica amorosa (amors/desamors) i l’afirmació identitària com a dona, mare i lesbiana; i, per descomptat, l’emotiu darrer periple de la seva vida.

No cal dir que un trajecte vital no és cap criteri de valor en una obra creadora –la de Maria-Mercè Marçal s’enlaira ella sola pels seus inqüestionables valors literaris–, però n’explica, en els millors casos, claus i tombants. “Vida –escriu Lluïsa Julià–, és a dir: aventura, reivindicació, risc, exploració, expressió del desig, de l’amor i el conflicte. L’escriptura com a mirall en un vaivé d’anada i tornada a allò viscut, d’espai privilegiat on trobar-se, analitzar-se, narrar-se”.