«Les dones hem avançat, però no n'hi ha prou»

Regina Martí Alemany es va casar als 25 anys i va tenir el seu primer fill als 26. La seua néta, Emma Solé Mòdol, té ara aquesta mateixa edat i no li passa pel cap ser mare en un futur pròxim. La seua prioritat és la carrera professional de veterinària. “Vull trobar feina de la meua professió i no haver de buscar-la fora del país”, va explicar en una distesa conversa amb la seua àvia a la residència pública de Lleida-Balàfia. Regina i Emma es porten 65 anys.

Àvia i néta consideren que la situació de la dona en tots aquests anys ha millorat, però van afirmar que “en alguns aspectes no hem canviat tant” i consideren que “encara queda molt de camí per recórrer per arribar a la igualtat real entre homes i dones”. En aquest sentit, Regina és pessimista.

“La societat és masclista per naturalesa”, va afirmar. Aquesta veïna de Lleida va nàixer a Barcelona el 1925. La Guerra Civil va esclatar quan era una nena d’11 anys. “La guerra va ser molt dura, però la postguerra va ser encara pitjor”, va assegurar. Regina va assistir a l’escola fins als 13 anys i a aquesta edat va començar a treballar de mainadera. Als 15 anys la seua família es va traslladar a Lleida, perquè el seu pare va trobar feina a Ponent com a escultor de pedra (va ser l’autor del primer Marraco). “Lleida em va semblar un poble molt gris”, va afirmar Regina, que va aprendre l’ofici de modista, que va ser la seua professió durant pràcticament tota la vida. “L’aspiració de les noies en aquella època era casar-nos, tenir fills i prosperar.” Ella es va casar als 25 anys i va tenir tres fills, dos nois i una noia, la mare d’Emma, que és la més petita dels seus sis néts (també té cinc besnéts).

“La vida de les dones als anys 50 era molt esclava, estàvem completament dominades pels homes. Ens pagaven un sou miserable, no podíem ni sortir soles al carrer. Si una dona triomfava en algun aspecte, ho feia sempre al darrere d’un home o aparentant ser un d’ells, com el cas de Caterina Albert (autora de Solitud sota el pseudònim de Víctor Català).” Regina és filla d’una família molt avançada per a la seua època. “Els meus pares eren socialistes i sempre els vaig tutejar, una cosa que no era gaire habitual.” Quan va tenir els seus tres fills, no va deixar la seua ocupació de modista. “Treballava des de casa i te- Mai em vaig plantejar deixar de treballar, però les tasques domèstiques eren responsabilitat meua, no del meu marit.

En aquest aspecte sí que s’ha avançat, ara els homes ajuden més a casa”, va afirmar. “No es tracta que ajudin, això no és suficient”, li va respondre la seua néta. “Es tracta de repartir el treball a casa per igual”, va afegir. Segons Emma, si durant el segle XX s’ha treballat a nivell educatiu per canviar els rols de gènere, al segle XXI cal treballar per posar fi a la violència masclista. “Tota la vida hi ha hagut violència contra les dones. Abans es quedava a casa. Ara es denuncia, però continua havent-ne”, va dir.

“Hi ha violència en tots els nivells i amb víctimes molt joves.” A nivell laboral, Emma té clares les seues prioritats però també tem el sostre de vidre amb què xoquen moltes dones en el moment de tenir fills. “He estudiat Veterinària a la Universitat Autònoma de Barcelona i ara curso un doctorat a la Universitat de Lleida. Com jo, moltes joves de la meua edat dediquem molt d’esforç, temps i diners a formar-nos per poder treballar d’allò que ens agrada. Tal com està la situació en aquest país, això no sempre és fàcil. I, si ho aconsegueixo, arribarà el moment de tenir fills i conciliar. És molt injust que les dones hàgim d’escollir entre la nostra vida personal i la nostra carrera laboral. En aquest sentit, urgeix un canvi de xip a les empreses i en el conjunt de la societat”, va concloure.