Les cotitzacions a Lleida no cobreixen quatre mesos del total de pensions

El futur de les pensions es troba en debat permanent, en un context en el qual l’anomenada guardiola es troba al límit i en el qual les cotitzacions dels treballadors en actiu queden lluny de cobrir les necessitats per cobrir la “nòmina” de la gent gran.

En el cas de Lleida, la diferència entre els ingressos de la Tresoreria de la Seguretat Social i el cost de pagar als pensionistes es va elevar l’any passat fins als 289, una xifra que equival pràcticament a l’import de quatre mesos de prestació per a la gent gran de la província. Segons dades de la Seguretat Social, l’any passat cada mes es van destinar a pensions a la província 76,822 milions d’euros. Tenint en compte que la gent gran cobra catorze mensualitats, incloent les dos pagues extraordinàries, l’import total destinat a les comarques de Ponent va superar lleugerament els 1.075 milions d’euros. Així doncs, amb les cotitzacions es podien pagar tan sols una mica més del 73 per cent de les prestacions.

És una xifra preocupant i pitjor que la dada de la mitjana catalana. Amb un dèficit que frega els 5.000 milions d’euros, les cotitzacions permeten pagar el 78,56% de l’import de les pensions.

En termes relatius, les regions que menys ingressen en relació amb les obligacions que tenen reconegudes són Astúries, Galícia i Castella i Lleó, ja que la primera només podria pagar el 42 per cent de les seues pensions amb el que ingressa i les altres dos, el 57 per cent. De fet, només Madrid i les Balears tenen superàvit, de 224 milions en el primer cas i de 197,58, en el segon.

A l’hora d’analitzar el desequilibri cal tenir en compte que en el capítol de despesa, l’increment de l’esperança de vida es tradueix que els pensionistes cobren durant més temps la prestació. Pel que fa als ingressos, la crisi passa factura. Tanmateix, la recuperació econòmica es tradueix en més cotitzadors. Però tenint en compte la caiguda i congelació salarial, els ingressos mitjans per treballador han caigut i tampoc s’ha d’oblidar les rebaixes de cotitzacions en els plans d’impuls a la contractació.

Poques coses es tradueixen en la unanimitat dels partits polítics i les pensions és una d’elles, en concret la necessitat de posar fil a l’agulla per assegurar el sistema públic.

El dèficit actual, el desfasament entre ingressos per cotització i despeses, fa necessari articular reformes per assegurar el futur del sistema.

Les opcions són diferents i mentre que des d’organismes oficials com el Fons Monetari Internacional s’aposta per allargar la vida laboral i retardar l’edat de jubilació, les organitzacions sindicals defensen posar l’accent a buscar més finançament al sistema.

En aquest punt, insisteixen a destopar les cotitzacions dels salaris alts. Aquesta mesura, segons els seus càlculs, suposaria una recaptació extra de 8.626 milions d’euros anuals.

Però aquest increment, en tot cas, es traduiria també en un augment de la pensió màxima, amb la qual cosa la millora dels comptes no seria tan important com pot semblar. La postura dels sindicats, de tota manera, posa l’accent en la necessitat de millorar l’ocupació, no només en quantitat sinó en qualitat dels salaris per millorar d’aquesta forma la recaptació.

Entre les possibilitats que s’han estudiat des de l’Executiu central es troba que no totes les prestacions es financin via cotitzacions. En aquest punt es mira cap a les de viudetat i orfandat, que podrien passar a dependre directament dels Pressupostos Generals de l’Estat.

Per la seua part, el president de la Unió de Professionals i Treballadors Autònoms (UPTA), Eduardo Abad, insisteix que una de les possibles solucions per millorar la situació del sistema públic passa per la cotització dels autònoms en funció dels seus ingressos nets reals, establint trams i tractant-los amb diferents bases reguladores.