El futur de les pensions està en l'aire

Les xifres del sistema públic de pensions fa temps que no quadren i la situació és tan delicada que la ‘guardiola’ està gairebé esgotada. A Lleida, els ingressos per cotitzacions socials tot just cobreixen les despeses fins al setembre i són necessàries altres fonts per fer front a les pensions dels tres últims mesos i l’extra de Nadal.

Hi pot haver moltes lectures de per què el sistema públic de pensions s’enfronta a una greu crisi o quines han de ser les mesures a adoptar, però el que està clar és que les xifres demostren la necessitat d’afrontar la situació.

Les últimes dades oficials situen els fons de l’anomenada guardiola de les pensions, que havia anat engreixant en els moments de bonança econòmica per afrontar possibles problemes, en tot just 15.020 milions d’euros, insuficients per cobrir el cost d’una nòmina de la gent gran a tot l’Estat.

Les diferències salarials entre homes i dones tenen la seua translació després a les pensions

La situació és especialment delicada perquè les cotitzacions dels treballadors en actiu a la Seguretat Social es demostren insuficients per costejar les prestacions. De fet a Lleida tan sols hi ha 184.604 treballadors que aportin ingressos a la Seguretat Social per poder costejar les 97.813 pensions de la província.

Així doncs, les cotitzacions a Lleida amb prou feines serveixen per cobrir les necessitats econòmiques de les prestacions fins al setembre, però no permeten costejar els tres últims mesos i la paga extraordinària de Nadal. La resta surt de la guardiola. Les pensions de la província suposen una despesa mensual de 78,69 milions, xifra que en catorze pagues voreja els 1.102 milions.

Tanmateix, el desfasament que va patir el sistema a Lleida l’any passat entre els ingressos i les despeses va assolir els 289 milions d’euros. Aquest desequilibri, a més, no té aparences de reduir-se. D’una banda, perquè l’ocupació que es crea està caracteritzada per salaris baixos, sinònim de baixes cotitzacions. Per una altra, perquè el nombre de nous pensionistes creix de forma inexorable i les persones grans cada vegada estan més temps cobrant una prestació gràcies a l’augment de l’esperança de vida. El pes dels jubilats respecte als joves cada vegada és més important.

En els últims deu anys, el cost de les pensions a la província s’ha disparat en un 39 per cent al passar dels 56 als 78 milions mensuals. Aquest augment s’explica per l’increment de perceptors, però també perquè els nous cobren prestacions molt més elevades de les que perceben aquells que surten del sistema.

A més, un altre dels factors a tenir en compte és que hi ha un important percentatge de pensionistes que accedeixen a cobrar de la Seguretat Social sense assolir l’edat “teòrica” de la jubilació. L’última enquesta sobre això, feta pública per l’organització de consumidors OCU, apunta que la majoria dels jubilats va accedir a engrossir la llistes dels perceptors de la Seguretat Social amb 62 anys.

Una persona que avui es jubili amb 65 anys estarà cobrant la prestació uns 18 de mitjana

Tot això ocorre en un territori que es caracteritza per tenir les prestacions per a les persones grans més baixes de tot Catalunya i que tampoc assoleixen la mitjana de l’Estat. Aquesta situació s’explica, en gran manera, pel pes dels treballadors autònoms a les comarques de Ponent, bona part d’ells lligats al sector agrari.

Les estadístiques estatals apunten que el 90 per cent dels treballadors autònoms cotitzen a Espanya per la base mínima, cosa que es tradueix a la pràctica que en el futur tindran baixes prestacions. A Lleida, el col·lectiu d’autònoms cotitza de l’ordre de deu milions d’euros mensuals, segons dades de la patronal Coell.

La pensió mesurada de jubilació de tots els sistemes, del general al d’autònoms passant pel dels empleats de la llar, a la província és de 915 euros al mes, davant els 1.080 de mitjana catalana i els 1.062 del conjunt de l’Estat. En el cas dels perceptors d’una prestació de viudetat, la majoria d’ells dones, supera lleugerament els 563 euros, quan la mitjana de Catalunya és de 654 i la d’Espanya arriba als 646.

Per molt que s’hagi anat reduint la bretxa entre ingressos d’homes i dones en les últimes dècades, aquesta continua existint i són elles les que solen estar disposades a sacrificar la seua projecció professional per cuidar la família, siguin fills o pares grans. A l’hora de la jubilació, les diferències es repeteixen. Per exemple, una nova pensionista que entra en el sistema de prestacions cobra de mitjana a Lleida 280 euros menys que un lleidatà.

seguretat social

L’increment de l’esperança de vida, un dels grans problemes Poques vegades una bona notícia porta tants maldecaps macroeconòmics com aquesta: l’esperança de vida s’ha disparat en les últimes dècades. El Banc Mundial apunta que l’any 1960 l’esperança de vida a Espanya se situava en 69 anys, mentre que el 2015 aquesta xifra s’ha elevat fins als 83. És a dir, teòricament, una persona que començava a cobrar una pensió als 65 anys, amb prou feines estava en el sistema quatre en la dècada dels 60, mentre que ara estem parlant de 18. Tot plegat sense tenir en compte que cada vegada són més les persones que es prejubilen per poder deixar de treballar com més aviat millor. En teoria, cada vegada és més difícil accedir a una prejubilació i l’edat per començar a cobrar s’està ampliant gradualment després de l’última reforma del sistema i l’any 2027 l’edat oficial de dir adéu al treball seran els 67 anys. Però tot això pot quedar en paper mullat si tiren endavant propostes dels experts que parlen que hem de començar a pensar a continuar sent productius fins als 70 si volem apuntalar el sistema públic de pensions. Però si l’esperança de vida és clau, no ho és menys l’anomenada piràmide poblacional. El gran problema és que cada vegada hi ha més persones grans i menys joves per reemplaçar- los com a agents econòmics i aliment del sistema. Cada vegada es tenen menys fills i, sense l’entrada de nous immigrants, el problema està servit. Per a mostra d’això: l’any passat la província de Lleida tenia 81.809 veïns amb 65 anys o més, mentre que els menors de 15 amb prou feines representaven 66.322. A més, el nombre de lleidatans en disposició de treballar, tinguin feina o en busquin de forma activa, es troba a nivells de fa una dècada, segons l’Enquesta de Població Activa, amb 207.700 persones.

Llegeix la resta del reportatge: Els plans privats ja acumulen gairebé mil milions a la província