La revolució tecnològica i l’envelliment de la població, els reptes de l’economia

Qui va dir que l’economia és un tema àrid? Enric Fernández, economista en cap de CaixaBank, va demostrar dimecres a la cinquena edició dels Diàlegs al Roser de SEGRE que un bon comunicador pot arribar al gran públic sense abaixar el nivell. Fernández va començar amb una dosi de tranquil·litat. “Estem en un bon moment”, va assegurar. El millor dels últims deu anys. Clar que “venim d’on venim”, d’una crisi sense precedents. Però en tot cas, aquest 2018 “el creixement global del Producte Interior Brut, en termes reals, serà molt pròxim al 4 per cent”. I, el més important, aquest bon moment està “sincronitzat”, ja que les economies de tot el món es troben “en acceleració o amb una taxa de creixement alta”, sense les temudes bombolles de principis dels 2000. No creixeran tant les economies catalana i espanyola, “però el 2,8 previst és una taxa prou forta”.

A més, Enric Fernández va subratllar que a Catalunya i Espanya l’economia està “equilibrada”, amb més inversió que consum i més exportacions que importacions. Hi ha núvols a l’horitzó econòmic i l’economista en cap de CaixaBank creu que a mitjans del 2019 “començaran les pujades d’interès”. Això sí, seran “molt graduals” i faran que es normalitzi el sector.

Amb més pessimisme mira cap a l’altre costat de l’Atlàntic. Fernández no oculta que les previsibles “sorpreses” de Donald Trump inquieten l’economia mundial perquè les seues polítiques populistes “són ineficaces”. En aquest sentit, va posar com a exemple que les mesures proteccionistes amb els productors d’acer i alumini “destruiran més llocs de treball dels que pretén preservar, perquè perjudicarà indústries americanes com ara la de l’automòbil”, va sentenciar.

La quarta revolució industrial que ha representat la tecnologia va ser un altre dels aspectes abordats al cicle Diàlegs al Roser, organitzats per SEGRE coincidint amb el trenta-cinquè aniversari del diari i els vint anys de l’edició en català. “El canvi tecnològic és un dels motors del benestar”, va advertir. Encara que espantin. “Desapareixeran ocupacions però es crearan altres perfils de llocs de treball. Qui hauria pensat fa uns anys que existiria la figura d’un expert en ciberseguretat?”, es va preguntar. Per fer front a aquest futur imparable, l’economista en cap de CaixaBank creu que és necessari preparar els joves per a aquests canvis. I es va mostrar contrari a iniciatives com la que els robots paguin una taxa.

L’altre gran debat social del moment que Enric Fernández no va defugir va ser el de les pensions. Davant de la dada objectiva que “vivim més anys però ens jubilem a la mateixa edat que en fa vint o trenta”, l’economista va advertir que el sistema actual no és viable. “Abans teníem divuit milions de persones que cotitzaven i nou milions de persones amb més de 65 anys”.

L’any 2050 la piràmide demogràfica haurà canviat molt i s’entrarà en una ràtio d’un a un. És a dir, hi haurà 14,5 milions de persones ocupades i 14,5 milions de persones majors de seixanta-set anys. I davant d’aquesta perspectiva, els números no quadren. Per a Fernández, les reformes portades a terme pel PP i el PSOE “es fan partint d’una reducció de la pensió mitjana”.

L’economista en cap de CaixaBank va definir la Unió Europea com un projecte “de fonaments molt sòlids” que, tanmateix, perd la teulada en una tempesta. Una metàfora per assegurar que “encara que hi hagi més crisis, que n’hi haurà”, es disposa de més recursos per fer-hi front. Ja sigui des de la visió francesa de disposar de més mecanismes d’estabilitat que permetin compartir riscos, o bé des de les perspectiva alemanya, que inclou mecanismes de disciplina.

Dos maneres d’entendre la Unió Europea “complementàries”. Segons el seu parer, no tenen sentit les regles si són tan complexes “que ni els experts es posen d’acord en com seguir-les”. Això fa “poc creïbles” algunes propostes, si bé han servit perquè hi hagi “un canvi de paradigma en la unió bancària”.

I en aquest horitzó de canvis, Enric Fernández va reclamar “forts lideratges” per trencar esquemes i pensar de manera “radicalment diferent”. Només d’aquesta forma es podrà fer front als grans reptes del moment actual que, si bé és molt complex, “el context és favorable”. Una dosi de risc per avançar-se a les vicissituds del futur.