Els sous només han pujat a Lleida un 1,7% des de l'any 2008

La crisi econòmica ha deixat al darrere un cert canvi de model a Lleida, on el sector serveis ha agafat més protagonisme i amb un sector de la construcció a anys llum del que va ser en els exercicis del que es va confirmar com un període de bombolla immobiliària. Malgrat que a nivell macroeconòmic les grans dades del Producte Interior Brut es poden donar per superades a la província, la recessió i la crisi han deixat ferides en les economies familiars.

Així ho demostra el fet que des del 2008 fins al 2017, últimes dades disponibles a l’Agència Tributària, el sou mitjà a Lleida amb prou feines ha crescut un 1,7%, al passar de 17.652 a 17.958 euros anuals. Aquesta dada contrasta el que els economistes qualifiquen com la devaluació salarial, que per a una família es tradueix en la pèrdua real de poder adquisitiu. El compte és clar, perquè des del 2008 fins al mes passat la inflació, els preus des de la cistella de la compra fins a les despeses de la casa, ha crescut a l’Estat espanyol un 12,5%.

Les pensions que es donen de baixa a penes arriben als 567 euros, i les que arriben al sistema són de 954

La crisi es pot donar per superada als grans indicadors, però no per a moltes de les famílies

Una altra dada que palesa la situació dels sous i la congelació o fins i tot retallades aplicades per Administracions i empreses a la província és que la pensió mitjana ha crescut des de l’inici de la crisi set vegades més que els sous.

La prestació contributiva mitjana a la província ha passat dels 752 euros l’any 2008 a 844 aquest mes de desembre. És a dir, s’ha incrementat un 12,61%. Parlem de pensió mitjana, diferent de la revalorització del sou de la gent gran, que com denuncien els pensionistes ha crescut en els últims anys molt per sota de la inflació.

Primer per la congelació aplicada pel Govern de José Luis Rodríguez Zapatero. Després, perquè l’Executiu de Mariano Rajoy va optar per revaloritzar-les tan sols un 0,25%, independentment de l’evolució dels preus, davant de la situació de crisi econòmica.

En realitat, la prestació mitjana s’ha incrementat més de dotze punts perquè els qui s’incorporen avui al sistema públic ho fan després d’haver tingut sous més elevats que les persones que causen baixa a la Seguretat Social per mort. Una persona que té avui vuitanta anys està rebent la seua jubilació en funció de salaris que corresponen a quanties de fa més de quinze anys. Com a exemple, una persona que es va incorporar al sistema de pensions l’any passat, ho va fer amb una prestació mitjana de 954 euros mensuals, mentre que les que es van donar de sota al llarg d’aquell any tot just superaven els 567.

La reivindicació d’unes pensions dignes i que la gent gran no perdi poder adquisitiu és compartida per la societat, però no ho és menys que els salaris també ho han de ser.

De fet, les prestacions es paguen amb els fons trets a tal efecte de les nòmines dels treballadors. O dit d’una altra forma, si els salaris són baixos, també ho seran les cotitzacions que arriben a les arques de la Tresoreria de la Seguretat Social. Però també hi ha un altre factor molt a tenir en compte, com és el que afecta el nombre de persones que aporten per sostenir el sistema.

Aquesta és una altra de les ferides de la crisi al mercat laboral de Lleida i per a la qual els experts auguren encara diversos anys perquè cicatritzi i quedi, almenys, a la foto que ens va deixar el 2008. Aquell any, l’Agència Tributària tenia comptabilitzades a les comarques de Ponent 204.219 persones amb ingressos salarials. Aquesta xifra va caure en els exercicis posteriors i el 2017 es limitava a 194.116 de cotitzadors. És a dir, que són menys els que aporten a les arques que financen els ingressos dels grans i amb uns sous que disten molts d’haver tingut un comportament que fins fa uns anys consideràvem normal.

Les perspectives per a aquest any que està a punt d’arrancar és que les grans xifres macroeconòmiques seguiran un camí positiu, encara que pot ser que amb taxes de creixement una mica inferiors. Caldrà veure, això sí, la translació a la butxaca de la gran majoria dels ciutadans corrents.

El Salari Mínim Interprofessional (SMI) pujarà amb l’arrancada del nou any fins als 900 euros mensuals. Es tracta de l’increment més gran des del 1977, equivalent a 164 euros més mensuals, la que cosa representa un 22,3 per cent.

Aquest SMI s’abonarà tant als treballadors fixos com per als eventuals o temporers, com als empleats de la llar, i s’hi computa únicament la retribució en diners, sense que el salari en espècie pugui, en cap cas, donar lloc a la minoració de la quantia íntegra en diners d’aquell.

Per als treballadors eventuals i temporers, el salari mínim serà de 42,62 euros al dia, i per als empleats de la llar, de 7,04 euros per hora. Aquest increment de l’SMI beneficiarà gairebé 2,5 milions de treballadors a l’Estat espanyol i, tenint en compte el pes de Lleida en el mercat laboral estatal, la pujada podria afectar-ne uns 24.000, que correspondrien a les comarques de Ponent. El Govern de Pedro Sánchez també ha convertit a reial decret l’acord subscrit amb les organitzacions d’autònoms que contempla l’increment d’un 1,25% de la base mínima de cotització dels treballadors autònoms, fins als 944,35 euros al mes, i el tipus de cotització serà del 30%, amb la qual cosa els autònoms persones físiques hauran de pagar 5,36 euros més al mes (64 euros més a l’any) del que paguen actualment.

Aquest model de cotitzacions cobrirà els treballadors autònoms per contingències comunes i professionals (conegudes com a baixes laborals per malaltia), per cessament d’activitat (l’anomenat atur dels autònoms) i per formació professional, generalitzant aquestes cobertures, algunes de les quals fins ara només eren voluntàries.