L'euro ja té vint anys

L’euro, un dels assoliments més tangibles de la Unió Europea (UE), arranca el 2019 complint 20 anys després de superar una severa crisi que no li ha impedit mantenir-se com a segona moneda de reserva mundial malgrat els desequilibris i endeutaments de molts països membres.

La moneda comuna dels 19 països membres de la Unió Europea (UE) que integren l’eurozona i el primer gran pas per a la integració política europea, ha tingut un comportament irregular al llarg d’aquestes dos dècades.

Espanya es va incorporar a l’euro en la primera fase i ha registrat avenços en PIB per habitant

Va marcar el seu mínim l’any 2000, amb tot just 0,82 dòlars per unitat. Ha tancat el 2018 en 1,13

Els primers anys de funcionament van suposar una etapa de sòlid creixement econòmic, que va assolir el seu zenit el 2008, quan la crisi financera originada als Estats Units va revitalitzar la divisa europea com a valor refugi davant el dòlar.

Aquest període positiu es va prolongar fins a finals del 2009, quan l’euro es va debilitar a causa de la crisi de deute sobirà de països com Irlanda, Grècia, Portugal, Xipre i Espanya, que van haver de ser rescatats a canvi de polítiques d’austeritat pressupostària.

Aquests durs ajustaments econòmics van deixar seqüeles com la precarietat laboral o l’absència d’inversions públiques, aspectes que van debilitar l’estat de benestar i van distanciar molts ciutadans de la idea d’integració europea.

El Banc Central Europeu (BCE), amb seu de Frankfurt (Alemanya), va haver de reduir els tipus d’interès fins al mínim històric del 0,05% i llançar la compra d’actius als bancs per frenar el cost de l’endeutament dels països en conflictes.

En aquest temps, el tipus canviari ha patit notables fluctuacions respecte a l’evolució de l’euro amb el dòlar dels EUA.

La moneda europea es va estrenar el 1999 a un canvi d’1,16 dòlars. Des d’aleshores ha oscil·lat entre el seu mínim històric, 0,82 dòlars l’octubre del 2000, i el seu punt més alt el juliol del 2008, quan es va situar en els 1,60 dòlars.

En la seua última cotització, el desembre del 2018, es va canviar per 1,13 dòlars. El 1992, el Tractat de Maastricht va fixar els criteris de convergència per poder afegir-se a l’eiro: contenció de la inflació, rebaixa del dèficit públic i manteniment del deute públic per sota del 60 per cent del PIB. La designació de la denominació euro es va produir en la cimera de caps d’estat i de Govern del 1995 i l’aprovació de la introducció de l’euro per a onze dels quinze països al Parlament i el Consell Europeus el 1998.

“L’euro era una conseqüència lògica i necessària del mercat únic. Facilita els desplaçaments, el comerç i les transaccions a la zona euro i més enllà”, va assenyalar l’actual president del BCE, Mario Draghi, a propòsit de les dos dècades de la moneda única, segons un comunicat.

L’euro, introduït com a moneda financera l’1 de gener del 1999, va coexistir amb les monedes nacionals d’aquests països fins que van ser retirades de la circulació.

Fins ara, dinou països han adoptat l’euro com la seua moneda de canvi. Alemanya, Àustria, Bèlgica, Espanya, Finlàndia, França, Grècia, Irlanda, Itàlia, Luxemburg, els Països Baixos i Portugal van ser els dotze països de la UE que van posar oficialment en circulació l’euro l’1 de gener del 2002. Posteriorment s’hi van unir Eslovènia (2007), Malta i Xipre (2008), Eslovàquia (2009), Estònia (2011), Letònia (2014) i Lituània (2015).

Els preus han pujat més d’un 50% amb l’euro

La posada en circulació de la nova moneda va provocar un procés d’arredoniment als establiments comercials, que havien d’aplicar la regla d’un euro igual a 166,386 pessetes. Els consumidors es van queixar que aquest arredoniment es va produir a l’alça. Al final, la inflació s’ha incrementat en un 50,4% en aquests vint anys, tenint en compte la contracció que va patir en els anys més durs de l’última crisi econòmica.