Les empreses poden descomptar les pauses del cafè o de fumar de la jornada

L’Audiència Nacional defensa en una sentència coneguda aquest dimarts que una empresa pugui descomptar del càlcul efectiu de la jornada dels seus treballadors el temps que aquests fan servir en esmorzar, prendre un cafè o fumar un cigarro. En una sentència datada el desembre passat, la sala Social de l’Audiència Nacional desestima una demanda de CCOO contra Galp, amb la qual mantenia un conflicte col·lectiu.

Entre altres coses, CCOO exigia que es declarés nul el còmput de temps derivat de la implantació del sistema de registre de jornada perquè no afectés les pauses per fumar, prendre cafè i esmorzar, que fins llavors s’integraven com a temps de feina dins de la jornada i no es fitxava ni es descomptava. També, que s’eliminés la decisió que el temps invertit a realitzar un viatge de treball no computi com a jornada laboral, i que la consideració d’hores extres fos únicament en els casos en els quals eren autoritzades per la direcció, i no per la seua mera realització efectiva més enllà de la jornada ordinària.

Una vegada comprovat que l’empresa aplicava una jornada laboral de 7,45 hores amb flexibilitat horària per a la incorporació al lloc de treball, l’Audiència Nacional considera provat que a Galp hi havia un control d’accés mitjançant torns, que únicament s’utilitzava a efectes de seguretat i prevenció de riscos de l’edifici, i no de control de jornada.

A Galp venia tolerant, per una política de "confiança empresarial" que els treballadors sortissin de les instal·lacions per fumar o per prendre cafè, sense que l’empresa descomptés aquell temps de la seua jornada, ja que no existia un efectiu control i seguiment de la jornada desenvolupada per cada treballador. Però Galp pot regular i establir nous temps de no treball que fins ara eren temps inclosos en la jornada de feina "de forma unilateral", assenyala la sentència.

Respecte als viatges de feina, l’Audiència sosté que anteriorment a la implantació del registre de jornada no ha quedat acreditat que existís condició, pacte o acord col·lectiu que impliqués que el temps fet servir pels treballadors per desplaçar-se a una altra localitat i tornar el mateix dia es comptabilitzés com a jornada laboral. Al contrari, l’habitual era que pernoctessin a la ciutat de destinació i tornessin a l’endemà, moment en què es reinicia la jornada laboral.

Quant a les hores extres, l’Audiència Nacional ratifica que han d’estar autoritzades anteriorment, i que no n’hi ha prou amb fer-les i després amb reclamar el seu pagament.