Hi ha cada vegada més okupes?

Després de les vacances d’estiu, ha ressorgit a Espanya el debat social i polític sobre si els propietaris d’habitatges tenen ara més risc de patir una okupació, però el cert és que aquest fenomen només està augmentant a les cases buides i sense ús com a residència. De fet, les estadístiques mostren menys violacions de domicili que abans i el que creixen són les ocupacions de cases on no viu ningú.

El primer que cal evitar és la confusió entre ambdós fenòmens, perquè hi ha dos tipus diferents de delictes que castiguen l’ocupació il·legal d’habitatges: Així, si tornes de vacances i han ocupat la teua llar, es tracta d’un delicte de violació de domicili castigada amb fins dos anys de presó i el desallotjament és immediat.

Al contrari, si a la casa no vivia ningú iestava sense ús es tracta d’un delicte lleu, el d’usurpació d’habitatge, castigat amb una multa, i es pot tardar anys a desallotjar els ocupants.

AUGMENTEN TOTES LES OKUPACIONS O NOMÉS LES DE CASES SENSE ÚS?

Les violacions de domicili són les ocupacions il·legals de llars, tant domicilis habituals com segones o terceres residències, independentment que s’utilitzin molt o només uns quants dies a l’any com a habitatges. I no estan en augment a Espanya.

Segons les dades judicials sobre la matèria que analitza l’Institut Nacional d’Estadística (INE) –els únics que permeten comparar ambdós conceptes–, el nombre de condemnats per violació de domicili s’ha anat reduint des de 2016 i es va situar l’últim any disponible (2018) en 285, una xifra molt inferior als 6.028 condemnats per usurpació.

A diferència del que passa amb les violacions de domicili, sí hi ha una tendència a l’alça des de fa anys a les usurpacions, enteses com a ocupacions il·legals d’immobles buits que no estan habilitats com a habitatges i que en molts casos són propietat de bancs o societats d’inversió immobiliària, encara que també poden ser-ho de particulars.

Així, les condemnes per usurpació d’habitatges es van quadruplicar en cinc anys i van créixer des de les 1.669 de 2013 fins xifres superiors a 6.000 en els tres últims comptabilitzats.

L’INE, que elabora les seues estadístiques després d’analitzar anualment les dades del Registre Central de Penats, dependent del Ministeri de Justícia, inclou en aquest còmput no només les violacions de domicili degudes al que popularment s’entén per okupacions, sinó també invasions d’un domicili com poden ser les d’una persona divorciada a casa de la seua exparella.

Mentrestant, el nombre anual de condemnats per delicte de violació de domicili, que el 2013 era de 315, es va mantenir els quatre anys següents amb xifres sempre inferiors a 360 (per sota de la mitjana d’una violació de domicili al dia) i van baixar de 327 a 285 l’últim any del qual hi ha dades disponibles.

MÉS DENÚNCIES

De les 6.028 condemnes per usurpació d’immobles dictades el 2018, 5.891 van ser per delictes consumats, 113 van ser per intents que no van arribar a completar-se (en grau de temptativa) i 20 van ser condemnes en grau de conspiració, segons el desglossament d’aquestes dades que publica el Consell General del Poder Judicial (CGPJ) al seu web oficial.

Hi ha dades més recents sobre ocupacions il·legals d’immobles en les estadístiques del Ministeri de l’Interior, però en aquest cas no es refereixen a condemnes, sinó a denúncies presentades, per la qual cosa no permeten distingir entre violacions de domicili de cases i usurpacions, una cosa que només determinen les posteriors decisions judicials.

Amb aquesta precisió, el nombre total de denúncies per ocupació il·legal d’immobles ha augmentat gradualment a partir de les 9.998 de 2016: 10.619 el 2017, 12.214 el 2018 i 14.621 el 2019. Si es té en compte que les dades de l’INE reflecteixen que les usurpacions són molt superiors a les violacions de domicili, la tendència ascendent fins el 2019 en les denúncies seria compatible amb la línia d’increment en les condemnes per violació de domicili observada fins 2018.

Quant a 2020, les estadístiques d’Interior mostren que les denúncies per ocupació de tota mena d’immobles van ascendir a 7.450 en el primer semestre de l’any –inclosos els mesos amb restriccions a la mobilitat per l’estat d’alarma davant la pandèmia–, la qual cosa suposa un augment del 5 % respecte al mateix període de 2019.

ES TARDA MOLT A DESALLOTJAR UN DOMICILI OKUPAT?

Davant dels dubtes sobre què pot fer el propietari d’un habitatge si comprova que la seua llar ha estat okupada, el primer que convé saber és que la Policia pot desallotjar l’ocupant de forma immediata. Si els agents tenen clar que l’immoble és la casa d’una o diverses persones que ho reclamen, poden procedir al desallotjament en qualsevol moment, perquè el delicte és flagrant.

La violació de domicili és a més un delicte permanent, que no expira o no prescriu en cap moment, per la qual cosa és falsa la creença, molt estesa, que només és possible el desallotjament si no han transcorregut 48 hores des de l’okupación. Aquell termini no està recollit en cap norma jurídica a Espanya ni ho ha estat mai, segons aclareixen a EFE fonts del Ministeri de l’Interior.

En ser un delicte permanent, la violació de domicili no cessa en cap termini i es continua cometent mentre romangui a l’habitatge qui no té permís del seu titular. Els agents de policia procediran per tant a la detenció (segons l’article 492 de la Llei d’Enjudiciament Criminal) sense tenir en compte quant temps hagi passat des de l’okupació, perquè el delicte continua sent flagrant.

FA FALTA UNA ORDRE JUDICIAL?

Els agents no necessiten si més no ordre judicial per al desallotjament, encara que en cas de dubte és lògic que esperin que decideixi un jutge, en especial si les dos parts (els qui ocupen l’habitatge i els qui diuen ser els propietaris) reclamen i presenten algun rebut domiciliat o documentació d’un altre tipus.

En qualsevol cas, la mesura cautelar del desallotjament d’una casa pot ser també dictada de forma bastant immediata per un jutjat. Fins i tot encara que després s’obri un judici i es demori la resolució, el jutjat atén abans i amb rapidesa a la mesura cautelar del desallotjament.

Aquesta immediatesa pot ser instada pels fiscals. I s’ha reforçat a la pràctica aquest setembre per una nova instrucció de la Fiscalia General de l’Estat per agilitzar els desallotjaments tant en els casos de violació de domicili com d’usurpació, tenint en compte no només els perjudicis als propietaris sinó també als veïns i provant d’esquivar els trucs per allargar els procediments.

En els casos de violació de domicili, la instrucció insta a demanar el desallotjament de forma immediata quan s’apreciïn indicis rellevants que ha estat ocupada una casa sense permís dels seus propietaris.

I a aquesta instrucció de la Fiscalia General de l’Estat s’ha sumat a més altra del Ministeri de l’Interior per resoldre els dubtes que poden tenir els agents i facilitar els protocols d’actuació policial en desallotjaments immediats davant d’okupaciones flagrants i en desallotjaments cautelars davant usurpacions d’habitatges.

I SI OKUPEN UNA CASA QUE NO ÉS RESIDÈNCIA HABITUAL?

I les segones residències són considerades també cases, a aquests efectes? Sí. I les terceres, o quartes... Totes, independentment de si es passen molts o pocs dies a l’any en elles.

Els procediments de desallotjament s’executen igual al domicili principal que en la resta de residències del mateix propietari habilitades com a habitatges, encara que no siguin la llar més habitual i contínua d’aquesta persona.

Morada pot ser considerada també fins i tot una furgoneta, una caravana, una tenda de campanya, una habitació d’hotel, un jardí o una cova. La jurisprudència no admet, tanmateix, que un cotxe sigui considerat morada.

Únicament les cases buides sense ús queden excloses de la condició de casa. Per exemple, els pisos propietat d’un banc o d’una empresa que s’utilitzen com a inversió immobiliària. I tampoc no serien considerades morades les cases que pertanyen a un propietari particular si no són immobles habilitats per al seu ús com a habitatge.

EMPADRONAR-SE IMPEDEIX UN DESALLOTJAMENT?

Un altre dubte, que en els últims mesos ha estat objecte de missatges enganyosos en xarxes socials i mitjans de comunicació, és si un okupa pot recórrer a empadronar-se per evitar un desallotjament. La resposta també és negativa: L’empadronament no legitima l’ocupació il·legal d’un habitatge.

El padró és l’instrument administratiu que serveix per establir que ciutadans viuen en un municipi, on els fa subjectes de drets i deures, i alimenta el cens electoral per garantir el dret a la participació dels ciutadans en els assumptes públics recollit a l’article 23 de la Constitució, però estar empadronat no justifica l’okupación d’un immoble.

Com explicava a EFE el maig passat el jurista Ignacio Villaverde, catedràtic de Dret Constitucional a la Universitat d’Oviedo: "Que t’hagin empadronat no fa legítima una ocupació il·legal; jo ocupo una casa i m’empadrono en ella, però no puc utilitzar aquest empadronament per legitimar la meua ocupació, per a això he d’acreditar un títol jurídic".