«La gent necessita els ajuts ja per poder menjar i viure»

Xavier Caufapé ha pres el relleu de Jaume Saltó al capdavant de la presidència de la patronal de petites i mitjanes empreses PIMEC a Lleida. El seu gran repte, precisament, és continuar la seua feina, segons explica en aquesta entrevista, en què analitza la situació econòmica després d'un any de pandèmia i alerta que les empreses més colpejades per la Covid necessiten ajuts directes urgents. Defensa el sector agroalimentari com un dels puntals econòmics de Lleida, a més de defensar la necessitat de diversificar el risc econòmic.

Quin és el primer repte al qual s’enfronta com a nou president de Pimec a Lleida?

El gran repte és seguir l’eficient treball que ha desenvolupat Jaume Saltó que, sense menysprear els seus antecessors, representa un abans i un després. Va posar Pimec al mapa de Lleida i avui no s’entén el món empresarial sense aquesta.

Com preveuen continuar creixent?

Hem de treballar molt el sentit de pertinença a l’organització, mes enllà de la contraprestació de serveis que donem als socis per les seues quotes. Pimec pot oferir molts serveis, en l’àmbit laboral o fiscal, per posar-ne alguns exemples, però el més important és que els empresaris es plantegin si té sentit que estiguin sols.

Hem d’explorar per què està una empresa a Pimec i jo crec fermament que el bé comú sempre supera l’individual. La manera de pensar de l’empresari ha de canviar i no esperar sempre alguna cosa a canvi, ha d’estar disposat a aportar.

Per exemple, la Fundació Pimec està prenent molta força en tota la feina que està duent a terme en la segona oportunitat en casos de crisi. Però s’ha de pensar en aquests mecanismes abans de necessitar-los.

Hauríem de treballar en un canvi de xip. Si els empresaris viuen la seua solitud, significa que ens estem equivocant.

Com valoraria la situació econòmica de Lleida?

No es pot deslligar de la situació general, que és complicada i, en molts casos dramàtica, però va per barris. Jo estic al camp de la sanitat i mantenim, si no incrementem, l’activitat.

La societat, els ciutadans, les empreses estem vivint la realitat de la pandèmia, que és molt difícil de gestionar, i més amb canvis continus d’opinions en aquest sentit. Determinats sectors com la restauració o bé el comerç, per posar-ne dos exemples, es troben en una situació dramàtica.

Molta gent haurà de tancar després d’aquesta crisi i molts altres hauran de reinventar-se. Ho fiem tot a les vacunes, i hi haurà un abans i un després.

Ens trobem en un moment en el qual podem valorar millor allò que té sentit i allò que no en té amb les nostres empreses..

Hi ha qui assegura que l’economia i moltes empreses estan dopades, per dir-ho col·loquialment, i que hi ha expedients de regulació temporal d’ocupació que són l’avantsala de reduccions de plantilla.

És cert que sí que pot existir aquesta situació de dopatge, per dir-ho així, i és difícil saber què hi ha darrere seu. Després de la pandèmia es podrà valorar i és important que la gent avui estigui aguantant.

Els empresaris adverteixen que la seua situació és crítica, que els préstecs de l’ICO han servit únicament per retardar problemes i que el que es necessita són ajuts directes que no arriben.

Primer es va apostar pels crèdits ICO, però els préstecs són pa per avui i gana per demà. Les empreses necessitem ajudes directes, com han establert altres països. Espanya no resisteix la comparació amb com ha actuat Alemanya, per exemple. Necessitem ajuts més àgils i no haver d’enfrontar-nos a una burocràcia tremendament lenta. La gent necessita els diners ja per menjar, per viure. És així de clar.

Es va anunciar un pla estatal amb un total d’11.000 milions d’euros de dotació, dels quals 7.000 serien ajudes directes que encara s’esperen.

A Espanya i Catalunya vivim una dissociació de la realitat dels que han de prendre les decisions i les necessitats reals que existeixen. El món de la política manté massa llunyania de qui aixeca la persiana del seu negoci cada dia.

En aquest context, sembla que els indicadors econòmics de la demarcació de Lleida són, com a mínim, menys dolents que els d’altres territoris gràcies al sector agroalimentari.

Està molt bé i és molt positiu comptar amb un sector agroalimentari fort i, a més, fer-ne bandera. Però Lleida hauria de diversificar el seu risc. Té molts actius importants que ha de posar a sobre de la taula. Actualment, el coneixement és compartit, i és igual treballar a Stanford, Amsterdam o el Pirineu de Lleida.

Però el repte és la digitalització..

El món ha canviat, i si no ho entenem ho passarem malament. El paradigma avui és fer que passin les coses. Tenir un gran pes del sector agroalimentari no és obstacle per créixer en altres sectors. A Lleida hi ha grans empresaris amb grans idees i cal continuar creixent.