Quan el patró ja no és l'or

Avui diumenge es compleixen cinquanta anys de la fi del patró or dissenyat a la Conferència de Bretton Woods, un sistema que obligava els països del Fons Monetari Internacional (FMI) a mantenir un tipus de canvi fix respecte al dòlar i el banc central nord-americana, a recolzar la seua divisa amb el metall preciós.

El 15 d’agost del 1971, el llavors president dels EUA, Richard Nixon, va suspendre aquest règim monetari que va nàixer el 1945 a la reunió que els aliats de la Segona Guerra Mundial van mantenir a l’Hotel Mount Washington de Bretton Woods (New Hampshire, EUA).

Durant aquells vint-i-sis anys, cada país membre de l’FMI tenia l’obligació de mantenir un tipus de canvi fix (encara que es permetia certa flexibilitat previ acord) davant el dòlar, perquè la divisa nord-americana era l’única que podia canviar-se per or. Els experts consideren que el patró or no és un sistema viable en l’actualitat, ja que l’economia no pot dependre d’un actiu finit i escàs que no té en compte les necessitats de la societat.

Miguel Otero Iglesias, investigador del Reial Institut Elcano, apunta que la guerra del Vietnam i els programes de despesa social, que van elevar dràsticament la despesa pública, són darrere de la decisió dels EUA de deixar de vincular la seua moneda a l’or.

Economistes expliquen que els bancs centrals estan accelerant plans de monedes digitals públiques

L’expert d’Elcano assenyala altres raons, com el dèficit per compte corrent dels EUA, la creació d’un mercat privat d’or i l’aparició dels mercats euro-dòlar.

“Els mercats eurodòlar eren un tipus de mercat no regulat que va atreure capital dels EUA a la City de Londres i que va produir una sagnia de dipòsits al Regne Unit (ja que els bancs de Londres oferien un tipus d’interès de dipòsits superior al de les entitats nord-americanes), cosa que va generar una gran pressió sobre el dòlar”, explica. El 1965, França va mostrar la vulnerabilitat del patró or. El president Charles de Gaulle va acudir a la Fed i va convertir en or 150 milions de dòlars que l’Estat francès tenia a les seues reserves, la qual cosa va provocar que el 1971 es trenqués l’acord monetari entre les grans potències.

“És aleshores quan Nixon decideix desvincular-se del patró or, encara que no serà fins al 1973 quan es permet la lliure flotació de les monedes als mercats de divises”, exposa Otero Iglesias. Des d’aquell moment, les divises no han d’estar necessàriament ancorades a un tipus de canvi fix i els bancs centrals tampoc han de lligar la seua política a mantenir una paritat concreta.

José María Serrano Sanz, professor d’economia de la Universitat de Saragossa, creu que el sistema monetari actual té molts avantatges, ja que es guia per un conjunt d’indicadors econòmics que influeixen en l’economia, mentre que el patró or supeditava l’economia a un metall.

Per al professor de l’Institut d’Empresa Jaime García-Legaz, el sistema de Bretton Woods no seria factible ara, ja que els Estats Units no disposen de prou reserves d’or per ancorar la seua divisa nacional a aquest metall preciós.

França va demostrar la vulnerabilitat del sistema el 1965 i Nixon el va donar per liquidat el 1971

A més, creu que l’ordre geopolític actual no ho permetria. “La Xina té l’aspiració de convertir-se en una potència hegemònica al món, la qual cosa fa difícil adoptar el dòlar com a moneda de reserva mundial”, subratlla García-Legaz.

Otero Iglesias considera que existeix un problema en el sistema econòmic actual, ja que el crèdit es genera a través dels bancs comercials, la qual cosa ha generat al seu torn bombolles durant els últims trenta anys, entre les quals la que va donar origen a l’última crisi financera.

“Una alternativa seria que els diners s’emetessin i es diposités als bancs centrals i que els bancs comercials es dediquessin només a gestionar les inversions d’empreses i particulars”, afirma.

Pel que fa al disseny futur del sistema monetari internacional, l’economista José Carlos Díez creu que la revolució vindrà de la mà de la tokenització (representació d’un actiu dins d’una cadena de blocs). “Hi haurà diners digitals, però coexistirà amb els analògics. La utilització dels diners i la necessitat que el sistema financer transformi l’estalvi en inversió continuaran existint”, afirma.

Hi coincideix Jaime García-Legaz, que considera que l’arribada de les criptomonedes ha fet que els bancs centrals accelerin els plans per dissenyar les monedes digitals públiques (CBDC).

Segons Otero Iglesias, és lògic que a l’era digital el diner públic tingui una representació digital. “Les característiques dels diners sobirans digitals és el que s’està discutint ara. El poder polític sempre ha estat el que ha establert la unitat de compte dels diners, per això el bitcoin mai seran diners, això és una cosa que no crec que canviï”, sentencia.