Cada trimestre tanquen de mitjana dos granges de boví de llet a Lleida des del 2017

La llarga crisi que travessa el sector lacti de Lleida provoca que cada vegada siguin menys les granges que resisteixen en un context de números rojos. Des del 2017, a la demarcació tanquen dos granges cada trimestre. Si el juny d’aquell any se’n comptabilitzaven 143, en les mateixes dates d’aquest exercici amb prou feines en quedaven 112, la qual cosa representa un descens de 31, segons les dades oficials de la conselleria d’Agricultura. El departament que dirigeix Teresa Jordà especifica el mapa de les principals comarques, liderades per l’Alt Urgell (53), seguida de la Noguera (15), el Pla d’Urgell (14), el Segrià (12) i el Pallars Jussà (3).

L’últim informe oficial del Govern calcula que un productor ha tingut uns costos mitjans de 37,56 cèntims d’euro per litre, mentre que el preu que ha percebut el mes de juny, últim mes amb dades tancades, és de tot just de 33,06 cèntims.

Parlem que per cada litre munyit a una vaca, els ramaders han perdut 4,5 cèntims. Tenint en compte que la producció al juny de les explotacions lleidatanes va ascendir a més de vint-i-quatre milions de litres, els números rojos del sector superen el milió d’euros cada mes.

La producció mitjana d’un ramader lleidatà és de 227.821 litres, amb la qual cosa les pèrdues mitjanes superen els 10.000 euros al mes.

Unes xifres que poden disparar-se encara més tenint en compte l’inusitat increment de preus dels cereals. Com va publicar SEGRE dijous, a la llotja de Barcelona algunes cotitzacions van arribar a pujar aquesta setmana de cop fins a 24 euros per tona, un repunt tan inesperat pel moment en el qual es produeix com pel seu elevat import.

L’encariment de l’alimentació dels caps de bestiar és un dels costos de producció a l’alça que han d’afrontar els ramaders. Entre aquests hi ha la factura de la llum, que està registrant cotes històriques (vegeu més informació a la pàgina 18), però també els de maquinària, o mà d’obra, entre d’altres. Així ho explica el ramader Josep Angrill, de la Granja Cal Espinal a Bassella, que adverteix que la situació és límit.

“Des que s’ha implantat l’euro, tot ha pujat menys la llet”, adverteix. Recorda que el seu avi fa més de 50 anys tenia una trentena de vaques i venia la llet a entre 50 i 52 pessetes de l’època el litre. Avui ell, percep de l’ordre de 31 cèntims amb unes exigències de màxima qualitat i amb la possibilitat de penalitzacions en cas de no arribar als paràmetres reclamats per la indústria.

En aquest context de greus dificultats no és estrany que els ramaders es trobin amb una altra incertesa, la del relleu generacional.

Les mesures de les administracions, lluny de ser una solució

La consellera d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural, Teresa Jordà, va presentar al juliol els seus objectius al Parlament i va anunciar que es reforçaran les activitats de la Unitat de la cadena alimentària de Catalunya (CadeCAT) al llarg de tota la cadena per evitar pràctiques comercials abusives i vetllar pel compliment dels terminis de pagament. Va explicar que ja s’ha començat una segona fase del Pla de controls de la distribució que se centrarà en proveïdors de fruita dolça, cítrics i llet fresca.

Els ramaders reclamen que es compleixi la llei de la cadena alimentària del ministre Luis Planas. Es tracta d’un instrument que hauria de permetre que no es vengués per sota de costos, però de moment és una il·lusió.

En primera persona: "No podem aguantar, però tampoc és fàcil tancar”

Josep Angrill té 1.300 vaques a la Granja Cal Espinal de Bassella. Explica que el seu és un negoci familiar i alerta de la crítica conjuntura del sector lacti. “No podem aguantar amb aquesta situació, però tampoc és tan fàcil decidir tancar. Tenim préstecs i lligams i no podem abaixar la persiana”, afirma.

Explica que els ramaders intenten aguantar i que la solució ha de passar per unes despeses de producció que tornin a la normalitat i que la indústria incrementi els preus de compra. Demana que l’administració i les grans cadenes de distribució prenguin consciència de la magnitud del problema i es queixa que el ramader és la baula més perjudicada.

Es lamenta que els grangers no tenen força per poder pressionar la indústria a una millora de les cotitzacions. És un producte fresc que surt diàriament de les granges per a envasament i transformació.

A més a més, Angrill considera que l’Administració, lluny d’ajudar el ramader, “ens posa més traves, més controls, més exigències mediambientals, més burocràcia. De vegades sembla que hem de treballar més per omplir papers que per a les tasques pròpies de la granja”, es lamenta.

La granja ven els vedells petits, els lactants, per al seu engreix en explotacions per a carn, però tampoc és un negoci. “Els venem o gairebé els regalem, assegura, als 15 dies de nàixer, perquè els productors de carn també ho estan passant malament” amb la seua pròpia crisi.