ESNOTICIA
Dos dècades sense Lear
El tancament de la planta de Cervera va afectar igual, en nombre de llocs de treball, totes les capitals del pla || Es va assolir la negociació més favorable als treballadors que es coneix fins avui
Les quatre naus de Lear tenen una superfície de més de 3 hectàrees i van arribar a donar feina a 2.098 persones.
Ha plogut molt des del tancament de Lear a Cervera, dedicada a fabricar components per al sector de l’automoció, fa ara dos dècades.
L’anunci de la marxa de la multinacional va arribar al llavors alcalde, Salvador Bordes, el 8 de gener del 2002 en una carta amb les següents declaracions: “És una decisió ferma que no es canviarà”; “La part de producció de Volvo es trasllada a Polònia”; “Hi ha clients en joc i segons com es porti el procés serà determinant per al seu resultat final”; “Passi el que passi la decisió no canviarà, la planta quedarà tancada”. Just trenta dies després, el 8 de febrer, es va traslladar l’anunci als treballadors i va començar un periple de conflicte laboral que es prolongaria fins al mes d’octubre. La mobilització va ser instantània i permanent, dia i nit.
Josep Anton Gómez Rojas, membre del comitè d’empresa, recorda que “ens temíem el pitjor. Va fer molt de mal perquè érem molt feliços a Mai (predecessora) i Lear, sabíem que no trobaríem cap empresa amb les mateixes condicions”. Per això, la unitat dels treballadors va ser total.La decisió afectava tot el pla de Lleida.
Dels 1.173 treballadors que tenia el 2002, 329 eren de Cervera, 203 de Tàrrega, 183 de Balaguer i 166 de Mollerussa. Per comarques l’impacte és similar, la Segarra tenia allà 377 empleats; l’Urgell, 278; la Noguera, 206, i el Pla d’Urgell, 194. La resta eren de Lleida ciutat, l’Anoia i les Garrigues.
L’impacte a nivell laboral va quedar molt repartit. A Cervera va ser mínim, 350 treballadors a l’atur, si tenim en compte que a finals d’aquell any eren 462. Ramon Fonoll, propietari d’una immobiliària, ho explica així: “La gent va sortir de Lear amb diners, molts van muntar el seu negoci i d’altres es van recol·locar a Guissona o a Tàrrega.
A més, va ser un moment de creixement econòmic que va durar fins al 2007. D’aquesta manera, els pocs pisos que van deixar els que havien treballat a Lear els van anar ocupant la població immigrant que anava arribant”. Cervera va passar de tenir un 10,9 per cent de població estrangera el 2003 a doblar aquest nombre en l’actualitat assolint un 22,48 per cent.
La primera gran deslocalització va acabar amb un cost laboral de 22 M€
Lleida va registrar amb el tancament de Lear la primera deslocalització de grans empreses, un terme que va quedar gravat en la consciència col·lectiva. De fet, el 1999, amb 2.098 treballadors, havia estat una de les empreses amb més empleats de Lleida. Les multinacionals optaven per mercats de treball més econòmics; si un empleat de Cervera cobrava uns mil euros al mes, el sou a Polònia, on es va traslladar la línia de Volvo de Lear, no superava els 400 euros.
Per a Rosa Palau, llavors presidenta del comitè, els polítics del moment no van estar a l’altura per posar fre a la deslocalització de Lear. De fet, considera “que van facilitar que marxés”. Per la seua part, el llavors alcalde, Salvador Bordes, afirma que la decisió estava presa al marge del que poguessin fer els polítics.
De fet, per a Bordes l’única alternativa que va quedar va ser buscar altres empreses que poguessin reduir l’impacte laboral de la marxa de Lear i recol·locar els treballadors en altres centres de treball de la zona. El que sí que va facilitar el tancament de la planta va ser una negociació laboral favorable per als treballadors. Tant Rosa Palau com Josep Anton Gómez Rojas reconeixen que mai s’havia aconseguit negociar uns acomiadaments de 60 dies per any treballat sense limitació d’anys, quan per llei només n’estaven estipulats 45 i un màxim entorn dels 12 anys.
L’acomiadament costaria a Lear 21,9 M€.
