«La pitjor notícia en els meus 25 anys en política»

Segueix avui la crisi de Lear?

Cervera sempre ha tingut crisis per empreses, des dels 70 amb Iberia, 3VVV i el Sindicat, després amb Lear i amb L’Agudana. Però la de Lear va ser la pitjor notícia dels meus 25 anys en política.

S’ha superat?

Vam fer un bon treball amb els sindicats, la Generalitat i la Diputació. Van venir empreses i es va pactar un bon acomiadament.

Se sent satisfet?

Vam fer el que vam poder però les multinacionals tenen molt poder. Lear va deixar al carrer arran del tancament 1.173 treballadors.

De fet, en els tres anys anteriors la factoria de la Segarra ja havia rebaixat la plantilla a la meitat (havien estat 2.098 operaris), traslladant les línies de producció a altres països, cosa que feia témer els treballadors que tard o d’hora acabaria tancant. Segons el membre del comitè d’empresa Josep Anton Rojas, “és el funcionament de les multinacionals”. Tot va començar quan Lear va adquirir l’antiga Mecanismos Industriales Auxiliares (MAI), que portava a Cervera des del 1986.

Va ser el 1999 quan l’empresa va assolir el nombre màxim de treballadors. Segons Rojas, es va passar d’una empresa amb un tracte familiar a una empresa on “només eres un número”. En només tres anys, moment en què es va produir el tancament, s’havia rellevat la pràctica totalitat dels antics comandaments de MAI.

El primer efecte del tancament va ser la mobilització dels treballadors, sindical i política. D’aquesta manera, i per minimitzar l’impacte del tancament de Lear, es va crear el 27 de febrer la Taula de Reindustrialització de Lleida amb presència dels alcaldes, cambres de comerç, sindicats, Diputació i Generalitat. El seu objectiu era donar solidesa al teixit empresarial.

En el cas de Cervera es va transformar a mitjà termini en la implantació d’Astral, que va generar mig centenar de llocs de treball; Precon, filial de Ciments Molins, que crearia uns altres 20 llocs de treball, i Cortizo en crearia 20 més. Aquestes s’han mantingut fins avui. Una tercera empresa, Cubigel, només va aguantar dos anys, si bé va aconseguir generar 250 llocs de treball.

A més l’Incasòl es va quedar les naus de Lear per impulsar futurs projectes industrials. En l’actualitat estan totes ocupades.A la demarcació de Lleida, un total de 142 empreses de l’àmbit afectat per Lear es van acollir a les subvencions de la Taula de Reindustrialització, que va donar de 6,8 milions d’euros. Val a destacar també que gairebé mig centenar de treballadors es van recol·locar a la seu de Lear a Valls, i un altre mig centenar en el grup BonÀrea de Guissona, llavors en plena expansió i amb un capital humà de gairebé 2.000 treballadors.

En l’actualitat superen els 5.000. Va ser destacable també el treball negociador en la reunió maratoniana de la seu de Treball de la Generalitat del 6 de maig, que es va prolongar sense parar durant 16 hores, entre empresa, sindicats i polítics. El resultat va ser la negociació d’un tancament favorable a nivell econòmic per als treballadors, i molts van optar per obrir el seu propi negoci.

La plantilla organitza una trobada per a la primavera

Els antics treballadors de Lear estan organitzant un retrobament durant la primavera “quan la Covid ho permeti”, assenyala la sindicalista Rosa Palau. Inicialment estava previst per al proper 5 de març però tot apunta que la pandèmia obligarà a posposar la data. Rosa Palau comenta que fins al moment s’ha contactat amb més de 300 antics treballadors.No es tracta d’un retrobament sense més.

Així, per a Palau, “en l’economia de Lleida hi ha un abans i un després del tancament de Lear. Va ser un impacte per a tot Lleida, molts van haver de marxar i moltes famílies es van desfer”. Per a Rosa Palau, Lleida no ha tingut cap altra empresa com Lear, que hagi vetllat tant per la formació dels seus treballadors i per facilitar-los el treball, i això “va generar uns llaços molt forts i càlids entre la gent que hi treballàvem que no oblidarem mai”.

Per a Josep Anton Gómez Rojas el tancament de Lear va afectar de forma directa moltes cases: “Ens sentíem com una gran família i molts van haver de marxar. Però a més va ser letal per a moltes petites empreses i autònoms que treballaven gairebé en exclusiva per a la multinacional.” “Tots els (antics) treballadors tenim una cosa molt especial que ens uneix i que no és cap altra cosa que sentir-nos una gran família”, destaca.