«L'alça del teletreball beneficiarà les zones allunyades de les urbs»

L’economista Santiago Niño-Becerra publicarà en català, llengua que parla, però que no escriu, el seu nou llibre: Futur, quin futur? Claus per sobreviure més enllà de la pandèmia, que s’incorporarà al segell editorial Pòrtic, de Grup 62. Conegut com un dels únics economistes que van encertar a diagnosticar una crisi de proporcions sistèmiques al seu primer llibre, El crash del 2010, ara llança les prediccions per a les pròximes dècades. A Futur, quin futur?, vostè afirma que, a causa de l’expansió i consolidació del teletreball, gran part de les persones que treballen als centres urbans no tornaran als seus antics edificis, i que passarà el mateix amb els estudiants universitaris.

Creu que aquest fet podria perjudicar l’àrea metropolitana de Barcelona, i beneficiar, en canvi, les ciutats petites o zones rurals ben dotades de connexió a internet?Clarament: sí. I hi ha proves d’aquesta tendència. De fet, als Estats Units ja s’està produint un desplaçament creixent de treballadors a les zones rurals i costaneres, joves, sobretot, que volen treballar en línia. A Catalunya, les empreses tenen una cultura més presencialista, però molts joves, a les entrevistes de feina, anteposen poder treballar de forma telemàtica a percebre un bon salari. Evidentment aquesta tendència anirà afavorint les localitats més allunyades dels grans nuclis urbans.

Hi ha dos sectors socials, els joves i els majors de cinquanta anys sense coneixements especialitzats en els aspectes que avui requereix la demanda d’ocupació, que seran les principals víctimes del nou període. Els aconsellaria que prenguessin algun tipus de mesura? Avui, la demanda de feina cada vegada busca o necessita professionals més especialitzats, més flexibles, més adaptats, i més capaços. En canvi, cada cop importa menys com i on han obtingut els coneixements que es requereixen. Avui un professional ha d’estar en permanent estat de reciclatge dels seus coneixements. Per aquest motiu, cal tenir accés a la informació necessària, però també capacitat per entendre-la i assimilar-la. Sens dubte, hi haurà qui es quedarà al marge.

En pocs anys, afirma vostè, la tecnologia serà omnipresent i ocuparà tots els ordres de la vida. Els petits fanàtics de la tecnologia, com els pioners de Silicon Valley, continuaran existint i podran competir des d’un garatge amb els gegants tecnològics? Precisament per aquesta omnipresència de la tecnologia, cada vegada serà més car dissenyar, construir i accedir a la tecnologia punta. Aquesta serà la que marcarà la diferència en competitivitat perquè permetrà augmentar la productivitat. La figura d’un parell d’amics genis dibuixant tecnologies disruptives en un garatge crec que ja és part de la història perquè pertany als inicis d’un procés que cada vegada necessita més inversió.

Al llibre diu que amb la crisi ininterrompuda que fa temps que patim, “s’ha generat un abisme entre rics i pobres, mentre s’accentua la progressiva desaparició de la classe mitjana”. Creu que aquest canvi durarà molts anys? Podria reduir-se o ampliar-se amb el temps?

Als Estats Units, el 1928, l’1 per cent més ric de la població controlava el 28 per cent de la riquesa. Després de la Segona Guerra Mundial i les polítiques redistributives desplegades a nivell federal, aquest percentatge es va reduir fins al 7,5% el 1973. Avui, aquest 1 per cent més ric controla el 34 per cent de la riquesa.

La classe mitjana va ser un invent de la postguerra mundial per fer créixer l’estatus d’una classe obrera deprimida. I va funcionar perquè els rics van estar disposats a pagar més impostos per comprar la pau social i allunyar el “perill roig”. Avui la tecnologia necessita més capital, i per això es tendeix a concentrar-lo.

Alhora, són cada vegada menys necessàries les hores de treball i, en conseqüència, hi ha menys demanda. La desigualtat creixerà, de manera que és inevitable posar en marxa una renda bàsica.

Diu vostè que el creixement de les microempreses i corporacions serà imparable. L’empresa petita i mitjana tindrà algun tipus de subsistència? Aquesta tendència natural cap a la concentració del capital té un corol·lari: la tendència a l’oligopoli, que no és res nou. Consubstancialment, el sistema capitalista tendeix cap al monopoli perquè el més hàbil i sagaç, segons la seua pròpia filosofia, acabarà imposant a tota la competència. Avui, per la complexitat financera i tecnològica, el monopoli no és possible, però sí que ho és l’oligopoli amb repartiment de zones d’influència.

A partir d’aquí, i pel que comentava abans, l’escenari estarà constituït per un petit conjunt d’oligopolis i a un grup de pimes que treballaran per a aquestes grans corporacions. Entre uns i altres, hi haurà experts en temes concrets.

En el camp de les corporacions gegantines, vostè diu que el seu poder serà més gran que el dels Estats Units. Es refereix a estats petits com Espanya, o a estats grans com ara Alemanya o el Japó? Als nostres lectors els dic: quedin-se amb una dada. El 2019, la suma de la facturació de les vint empreses més grans del planeta va superar el PIB del Regne Unit. A partir d’aquí...