Crisi i globalització deixen els pobles sense gairebé comerços

Deia el divulgador i mecenes Antoni Gelonch durant la presentació del seminari sobre el món rural celebrat a Lleida que en municipis com “Torregrossa, un no pot comprar peix fresc ni vetes i fils”, sinó que cal anar a ciutats amb la capitalitat de la propera Mollerussa per accedir a aquestes especialitats. Una enquesta divulgada a Lleida fa quinze anys xifrava en més de 50 els municipis de Lleida sense cap botiga d’ultramarins, és a dir, que els veïns d’aquestes localitats (aleshores uns 10.000) han de cobrir necessitats bàsiques com l’alimentació en altres municipis. Tres lustres després, la situació ha empitjorat i successives crisis econòmiques i sanitàries han acabat amb una part dels comerços tradicionals i tampoc no garanteixen el relleu dels que encara estan en marxa.

Una de les víctimes més visibles de l’assetjament de la globalització són els forns de pa, amb poc marge per a la supervivència. L’increment de costos de la matèria primera i la llum els posen contra les cordes, i els remata la competència de les fleques industrials.Tot i així, hi ha negocis tradicionals que encara resisteixen i s’hi sumen desenes d’iniciatives dels nous pobladors del món rural disposats a generar economia km 0. Per exemple, el mateix seminari de la nova ruralitat va servir per presentar un mapa que localitza unes 250 d’aquestes iniciatives i se’n van presentar dotze a Lleida.És difícil imaginar un poble petit sense un comerç local, perquè aquest explica la manera de ser del primer. I la forma en què s’entenen els seus veïns. Actualment, molts oficis antics es mantenen en l’imaginari pels sobrenoms amb què es coneixen moltes cases de poble: Cal Baster, Cal Vaquer, Boter, Carreter o Carboner. En unes dècades podrà donar-se el cas que oficis actualment en via d’extinció com els de licorer, ferrer o rellotger es coneguin per les mateixes vies. La desaparició d’antics comerços s’ha estès com una plaga per tots els municipis, especialment d’una província rural com Lleida.

I aquí en tenim un bon exemple: a Guissona (màxima expressió de la globalització a Lleida i dels seus pitjors efectes, amb l’arribada de refugiats de guerra o del canvi climàtic) encara es mantenen molts oficis però s’han reduït a la mínima expressió. Hi va haver set forns de pa i en subsisteix un, Cal Carlos. Hi va haver també cinc carnisseries i només queda Cal Meuet. Hi va haver també dos merceries i ara només en queda una. L’última esperança a les portes de Nadal: els qui van ser nens fa mig segle compraven les joguines a Cal Conna, i encara poden fer-ho.