Josep Ginesta, secretari general de PIMEC: «Hem de situar el treball com la millor política social»

Les baixes per incapacitat temporal (IT) a Catalunya s’han doblat en l’última dècada, fet que comporta uns costos anuals directes i indirectes de més de 25.100 milions per a les empreses, segons constata un informe elaborat per Pimec. Com és la situació a Lleida?

A Lleida aquesta problemàtica també s’ha incrementat, sobretot arran de la pandèmia, però la demarcació es troba a la cua de Catalunya respecte a aquest tipus de baixes a causa de la dinàmica del seu teixit empresarial, ja que no concentra tanta indústria, que és el sector en què més es produeixen aquest tipus de casos.

Quins són els factors que han influït en aquest creixement?

És una situació paradoxal, perquè aquest tipus d’incapacitats solen incrementar-se quan l’economia va a l’alça i disminueixen quan l’economia no és tan pròspera. És a dir, com més oportunitats laborals i situació de benestar, més disposició de les persones a agafar una baixa. Aquesta situació també passa en altres països desenvolupats, però amb la diferència que l’absentisme és menor i la productivitat més alta, per la qual cosa no crea el mateix desequilibri que aquí. Encara que aquestes diferències es donen també dins d’Espanya. Catalunya, per exemple, triplica la taxa d’IT d’Extremadura.

Per què aquesta problemàtica a Catalunya?

Un dels factors que més influeix és la saturació del sistema sanitari, amb una alta pressió assistencial.

Quines solucions proposa Pimec sobre això?

Descarregar de burocràcia el sistema públic amb un millor aprofitament de les mútues col·laboradores de la Seguretat Social. Demanem que puguin donar les altes i baixes per contingències comunes o que pugui portar a terme les proves diagnòstiques que pugui necessitar un treballador i que per la Seguretat Social tardarien més temps a dur-se a terme. També es podrien millorar els sistemes de control de la incapacitat temporal i campanyes de sensibilització de les empreses.

Aquest increment de l’absentisme a Catalunya arriba en paral·lel a l’augmen­t de les vacants sense cobrir. És això una doble pressió per a les empreses?

Sense cap mena de dubte. Moltes empreses tenen dificultats per cobrir les baixes dels treballadors, moltes vegades perquè aquestes són de molt curta durada –el gruix no supera els quinze dies– i no els surt a compte, i d’altres perquè se’ls fa impossible trobar algú que pugui cobrir aquesta vacant, cosa que ja representa una problemàtica comuna en moltes professions.

Quina és la raó que hi hagi tants llocs sense cobrir?

Hi ha un desajust entre oferta i demanda, entre com orientem els nostres joves i el que demanda el teixit empresarial.

Potser és que no hi ha una bona comunicació entre les parts?

Hi ha un problema d’orientació de les polítiques d’ocupació, sí, però també un desajust perquè la distància entre treballar i no treballar és cada vegada més petita. Les prestacions socials s’han anat incrementant fins arribar gairebé a igualar els salaris i això genera una situació desfavorable per a l’ocupació. A Lleida afecta especialment, a causa que els convenis són més baixos i pel tipus de teixit productiu, amb més pes el sector primari, més precaritzat.

Aleshores, cal invertir més en polítiques actives?

Hem de situar el treball com la millor política social, i enfocar els ajuts en prestacions en aquest sentit. Només es dedica un 17 per cent a polítiques actives, caldria incrementar els fons.

Ha passat factura la sequera?

Sí, però per no haver invertit en una infraestructura hídrica adequada i en una cultura de gestió de l’aigua a les llars. Se centra molt el focus en l’activitat econòmica, però les empreses són les que més han invertit i aplicat mesures d’estalvi de l’aigua, perquè és un cost i cal minimitzar-lo.