El Lleida s'emporta un punt de Mallorca

Ho he de reconèixer. En quaranta anys de professió veient partits de futbol mai n’havia vist un de tan deplorable com el presenciat ahir al Son Bibiloni mallorquí, entre dos equips que van jugar a no perdre i van acabar empatant a res, amb un nivell de joc tan baix que és difícil trobar-lo ni a les categories més inferiors del futbol de base.

Va ser un espectacle penós, presenciat per menys de cinquanta espectadors, en un vespre sense encant i amb uns segons 45 minuts interminables atès el pobríssim espectacle ofert per dos equips que feia l’efecte que als vestidors, durant el descans, havien firmat un pacte de no-agressió.

Perquè el primer temps, sense ser res de l’altre món, encara va tenir espurnes de cert interès. Els primers quinze minuts del Lleida, que va tornar a apostar per una línia de tres centrals avançant els laterals al centre del camp, van ser acceptables, encara que les millors ocasions van ser del Mallorca B.

Cedric, abans del quart d’hora, va obligar a lluir-se Álvaro Campos, que va tornar a mostrar reflexos tres minuts després en una doble rematada de James i Ángel Sánchez, que buscaven el camí de la xarxa.

Tanmateix, va ser el Lleida, en una única rematada al llarg dels noranta minuts, que va tenir l’ocasió més clara del partit. Bona jugada per la banda dreta de l’equip, amb centrada d’Òscar Rubio al punt de penal amb tota la defensa balear descol·locada i Guillem Martí, sense oposició i amb una rematada franca, va enviar la pilota per sobre del travesser.

El primer temps, que visiblement anava de més a menys, es va acabar amb dos rematades més de Sánchez i Antoine que no van sorprendre, per inofensives, el porter lleidatà.

A la represa semblava que el partit s’animava perquè el Mallorca B va sortir més decidit i ho va corroborar amb una rematada de Cedric que va aturar bé Álvaro Campos.

I a partir d’allà, el tedi més absolut; el no-res futbolístic escenificat per 22 futbolistes que es van dedicar a no fer absolutament res i a deixar passar els minuts amb contínues pèrdues de pilota, nombrosos fores de banda i sense cap aportació al gènere futbolístic. Al Lleida ja li anava bé. I al Mallorca, un equip al qual li costa moltíssim tirar endavant els partits a casa, també.

Una llàstima perquè poques vegades trobarà el Lleida un rival tan fluix i assequible com el passerell filial mallorquí, però els de Siviero van anar trencant-se a poc a poc, desconnectant-se en el centre del camp i deixant immenses llacunes entre la defensa i els aïllats jugadors en punta, a la recerca d’un desplaçament llarg que mai va arribar en condicions. Al final es va aconseguir un punt i mantenir, per segon partit consecutiu, la porteria a zero. Un detall important, sens dubte, com ho és el sumar dos partits puntuant (quatre punts de sis de possibles), tot i que encara serà millor si s’aconsegueix la victòria diumenge vinent al Camp d’Esports davant del Cornellà. Seria una estadística que, fins al moment, no s’ha aconseguit. Milloraria els registres d’un equip que, evidentment, encara ha de créixer, i molt.