El Barça no va saber rematar

Un darrer gol de Sergio Ramos, de nou erigit en èpic salvador del seu equip, va permetre al Reial Madrid empatar al Camp Nou i mantenir així els sis punts d’avantatge que tenia. El Barça va perdonar quan no va sentenciar en els seus millors minuts, quan realment va evocar l’equip blaugrana que anava dominant l’última era. Després del gol anotat per Luis Suárez (1-0, m.53), els de Luis Enrique, ja amb Iniesta sobre la gespa portant la batuta, van dominar àmpliament el rival, però van malgastar dos claríssimes ocasions que després van pagar molt cares. I amb la qualitat i punt d’honor del Madrid, que mai es pot donar per mort i menys si Sergio Ramos puja a rematar a dalt en els minuts finals, va arribar un empat amb què els blancs ja no comptaven.

Va ser un duel que va tenir un inici electritzant. Una arrancada prometedora que es va diluir amb rapidesa per la volàtil presència d’uns i altres a l’àrea contrària i que no passarà a la història dels clàssics per gols i joc. La primera part va ser blanca, encara que sense ocasions, en què el Barça mai es va trobar còmode. Sense espais, ni ocasions, sense Messi ni Cristiano ni Benzema ni Neymar ni Isco ni Luis Suárez, tots ells desactivats per la pressió asfixiant, amb molta tensió, molt respecte i fins i tot més por d’equivocar-se, van transcórrer els minuts al Camp Nou sense que es veiés res mínimament destacable, més enllà de les reclamacions d’algun penal a les dos àrees.

El lateral dret del Madrid va dedicar aquest lleig gest al públic del Camp Nou després del gol de Ramos

El joc exhibit a la segona meitat i la reaparició d’Iniesta, que va canviar per complet la imatge de l’equip

Era el Barça el que més tenia la pilota, però aviat es va veure que no sabia com fer mal amb ella. Sense Iniesta, que va començar a la banqueta, Sergio Busquets multiplicant-se per tres, Rakitic massa erràtic i André Gomés extremament tebi en el primer clàssic de la seua carrera, els blaugranes aviat es van adonar que els faltava centre del camp per dominar amb claredat el xoc. Els locals van anar perdent duels individuals i presència en el partit amb la mateixa rapidesa que el Reial Madrid, solidari, amb les línies ben juntes i poc exigit darrere, començava a jugar més solt amb el bulliciós Lucas Vázquez i l’hiperactiu Modric com a apostes més destacades.

Només Messi, en un innocent llançament de falta, va activar Keylor Navas en la primera meitat. Els de Zidane, per la seua part, van començar a atansar-se a la porteria defensada per Ter Stegen als últims deu minuts del primer acte. Dos tímids xuts de Cristiano i un tou cop de cap de Varane van trobar resposta en el porter alemany, que no va passar per més conflictes fins a arribar al descans.

El Barça no mossegava a dalt, els seus tres puntes es despenjaven de la pressió i els blancs mantenien la inèrcia del primer temps. Però els blaugranes van fer un gir radical en l’estil i es van avançar en el marcador en una jugada d’estratègia, arma històricament més blanca que blaugrana. Just després de la represa, en una falta lateral molt ben servida per Neymar, va aparèixer Luis Suárez per avançar-se a Varane i rematar creuat. El primer tret net a porteria del Barça va acabar amb Navas recollint la pilota de la xarxa, que va canviar per complet el partit.

A més, amb l’entrada d’Andrés Iniesta al minut 59, ovacionat, el Barça va tornar a assemblar-se a aquell amb el qual la majoria de barcelonistes s’involucren i identifiquen més. Control, passades i triangulacions curtes i ràpides, i una presència més gran en l’àrea rival que es va traduir en diverses ocasions per engrandir la diferència al marcador. Les més clares les de Neymar, que no va encertar a rematar a porteria quan s’havia plantat sol davant de Navas després de trencar la cintura de Carvajal, o un xut del mateix Iniesta que va acabar a la xarxa lateral després de tocar en un defensor blanc.

El Barça començava a recuperar després d’una pèrdua i a associar-se com en els seus millors temps, mentre que Zidane enviava un missatge confús sobre les seues intencions d’anar a buscar el partit, al prescindir del talent ofensiu d’Isco, que se’n va anar amb cara de pocs amics, i posar més múscul amb l’entrada de Casemiro. El Barça, en canvi, no es va conformar amb l’1-0 i, de fet, l’ocasió més clara dels últims minuts va portar la firma de Leo Messi. L’argentí va rebre una magistral assistència a l’espai d’Iniesta i després de controlar la pilota va creuar massa la pilota davant de Navas. Continua sense marcar el 10 en un clàssic des de l’arribada de Luis Enrique, i ja van cinc polsos sense marcar.

Ni l’entrada d’Asensio ni de Mariano, autor d’un hat-trick a la Copa, van semblar donar aire i més vocació ofensiva a un Reial Madrid que es va anar apagant amb el pas dels minuts. Però quan semblava que l’1-0 era inevitable, el Madrid va tirar de rampell i va penjar diverses pilotes a la recerca de l’empat. Una rematada de cap alta de Ramos i una altra de Cristiano que Jordi Alba va rebutjar van ser el preludi de l’1-1, que va arribar també a pilota aturada. Ramos es va elevar en l’últim instant per fer un d’aquests gols seus de fe i gosadia que van evitar una derrota que hauria tornat a ajustar la Lliga. El Camp Nou es va quedar mut i a Carvajal, extasiat, no se li va ocórrer res més que celebrar-lo dirigint un un gest amb el dit al públic.