Punt a punt

Agafeu un equip, el Lleida, en hores baixes i que encara no ha guanyat a domicili en aquesta Lliga amb tres empats en les seues sortides. Poseu-li davant un altre equip, aquest en descens, que aspira a ser el rei de l’empat amb igualades sense gols i que, a més, és el menys golejat de la Lliga, malgrat estar en posició de descens i, que a sobre, és el menys golejador de tot el grup tercer de la Segona B. Ho unim tot i tenim l’explicació d’aquest trist empat (0-0) que uns i altres van oferir als escassos aficionats que es van atansar fins a la Ciutat Esportiva de Bunyol. Un resultat que, per previsible, no hauria deixat cap benefici en qualsevol casa d’apostes esportives.

El Lleida, això sí, va aconseguir prolongar a tres la seua ratxa d’imbatibilitat–la millor de la temporada–, va mantenir la porteria a zero, cosa que només havia aconseguit en tres partits, encara que, en l’evident però encara insuficient millora, gran part de la “culpa” és a causa, una vegada més, de la portentosa actuació d’Álvaro Campos que, amb tres intervencions providencials, va frustrar la victòria de l’Atlètic Llevant. En el primer temps amb dos mans salvadores a xuts de Pepelu (8’) i Ribelles (38’) i, ja al segon, aturant un cop de cap al central Fran Manzanara (63’), afegit a l’atac.

En contra, al Lleida li va faltar un xic més d’ambició i, sobretot, encert ofensiu per superar un rival que va patir molt quan el Lleida va aconseguir el control del joc –en els deu primers minuts de cada període– i en els quals va disposar de les dos úniques ocasions per superar un poc exigit Sotres. Casares (4’) va enviar una enverinada pilota ajustada al pal perquè la refusés el porter local, que va enviar amb conflictes a córner una rematada d’Andriu des de més de 40 metres.

Tret d’aquestes dos accions aïllades, el Lleida ho va basar tot en el seu sistema defensiu i en la seua línia de cinc jugadors al centre del camp, que van frenar els centrecampistes rivals. El resultat va ser un partit travat. Els dos equips eren incapaços d’aguantar la pilota en una jugada llarga. Les pèrdues eren constants i així era impossible oferir espectacle i un mínim sentit al tracte de la pilota. Tampoc ajudava el vent –el Llevant va jugar amb el vent a favor en el primer temps– i l’irregular estat de la gespa. En qualsevol cas, el partit va ser dolent. Amb moltíssim tedi i amb enorme respecte –llegeixi’s por de perdre– a mesura que avançava el cronòmetre amb els dos equips pensant, potser amb raó, que encara queda molta Lliga en joc i que un punt sempre és un punt. I en qualsevol cas millor un que cap. Després del cop de cap ja esmentat de Manzanara ja no va tornar a passar res més digne de menció, tret d’un arriscat refús de punys per part de Campos i una mesurada centrada de Quintillà, a la qual no va arribar Casares per poc. La resta del temps tot van ser errors al centre i en la creació, per a desesperació del personal, que va començar a desfilar abans que s’acabés el partit. I a la banqueta, acabat d’arribar, el nou fitxatge, Marc Nierga, que no va arribar ni a escalfar. El millor, un punt per continuar alimentant l’esperança i el quart empat fora de casa.