Humiliació a París

Els signes que indicaven que el Barça no estava gaire fi van irrompre ahir en l’anada dels vuitens de final de la Lliga de Campions contra el París Saint-Germain, que va desarborar els blaugranes (4-0) i els va condemnar a una remuntada èpica al Camp Nou si vol poder jugar els seus desens quarts de final consecutius. Sense ritme, sense personalitat, sense recursos, sense intensitat, sense l’aparició de les seues estrelles, el Barça va ser intranscendent davant d’un pletòric PSG, molt superior en cada línia, sostingut en un enorme Matuidi al centre del camp i amb un Ángel di María que va marxar amb un doblet completat per un gol de l’alemany Julien Draxler i un altre de l’uruguaià Edinson Cavani. És la tercera vegada que al Barça li endossen una golejada d’aquesta magnitud a la Champions. La va patir a la final del 94 contra el Milan i a les semifinals del 2013 davant del Bayern de Munic.

A la fi va poder somriure Unai Emery en un duel contra el Barça. En 23 partits anteriors només l’havia guanyat una vegada, amb el Sevilla. En el 24 li va clavar una sonora golejada davant d’un rival que mai va aparèixer sobre el camp. Va ser un triomf sense contemplacions, amb una enorme superioritat dels locals, que van anestesiar el trident, van adormir Messi i van convertir el Barcelona en un equip menor.

Les intervencions de Ter Stegen a la primera meitat, que van evitar un parell de gols, i les ganes de Neymar per crear joc

La falta d’actitud, intensitat i reacció que va exhibir tot l’equip, que va estar superat en totes les línies pel PSG

Van tornar a l’onze Iniesta i Busquets, però van mostrar que encara no estan al nivell que exigeix un duel d’aquestes característiques. I això que els prolegòmens del duel no eren favorables als jugadors de l’equip francès, amb la baixa d’última hora del seu capità Thiago Silva, que deixava la defensa en mans de quatre joves a mercè del trident més envejat del futbol mundial. Però ni ocasió de fallar van tenir els joves defensors del PSG, Meunier, Kimpembe, Marquinhos i Kurzawa, que amb prou feines van intervenir. De la mateixa manera que el porter Trapp.

En el duel tàctic, Emery va apostar per centrar les canonades a la banda dreta del Barça. Per allà va desgastar els de Luis Enrique, que havia optat per cobrir Sergi Roberto amb André Gomes en lloc d’apostar per Rakitic. Van ser cops al fetge, dels que debiliten i fan mal, dels que generen dubtes, fan tremolar, descusen l’equip, un trident inexistent, perdut on no hi havia pilota, a mans de l’atac francès, de Meunier, de Draxler, de Matuidi.

Només Ter Stegen va mantenir el Barcelona dempeus, però a mercè dels ganxos, d’aquells cops que et fan caure a la lona. Amagats a les cordes, els de Luis Enrique estaven nus davant dels cops del rival. El primer va arribar de falta, una de clara que va fer Umtiti a Draxler a la vora de l’àrea i que Di María va aprofitar als 18 minuts amb un Suárez que va abaixar el cap a la barrera quan no havia de fer-ho.

Era el primer gol de falta que aconseguia el Fideu a la màxima competició europea i el segon consecutiu que anotava al Barcelona, que també va marcar amb la samarreta del Reial Madrid a la final de la Copa del Rei del 2014, l’última vegada que s’havia enfrontat als blaugranes. El domini de l’equip parisenc tenia el seu premi i el Barça trontollava. Va tirar d’orgull, més de grapa que de qualitat per equilibrar el joc, per trepitjar l’àrea del rival i treure els primers cops. Suaus, mansos, gairebé amistosos en el dia dels enamorats.

Només André Gomes va disposar d’una clara oportunitat d’empatar, però el portuguès no va saber aprofitar una genial passada de Messi que el va deixar cara a cara amb Trapp, al qual va disparar al cos. Va ser un miratge, un intent fatu d’armar el braç ofensiu blaugrana que va deixar descurada la defensa, a disposició dels xuts locals. Quan faltaven cinc minuts per al descans, Messi va perdre una pilota davant Rabiot a la zona perillosa i el parisenc, com una exhalació, va aconseguir servir a un Verratti que va veure sol Draxler a la banda dreta. L’alemany, que debutava amb el PSG a la Lliga de Campions, no va tenir pietat del seu compatriota Ter Stegen i va posar el 2-0 en el marcador.

No va canviar el guió a la represa. O, si ho va fer, va ser per empitjorar fins i tot la versió d’un Barça més que mediocre. En el minut 55 va tornar a colpejar Di María, que es va acarnissar amb els jugadors del Barcelona, els seus rivals històrics d’antany, de quan trotava al Reial Madrid. L’argentí va rebre la pilota a vint metres de la porteria, va fingir la passada i es va inventar una rosca que va trobar l’escaire de Ter Stegen.

Ja res semblava que podia ser pitjor per al Barça, però faltava el gol de Cavani, que no es perd una cita amb el gol i no ho volia en una nit màgica en què, a més, celebrava els 30 anys. L’uruguaià va marcar al seu estil, amb potència i velocitat, més astut i àgil que Piqué, i va marxar corrent a celebrar-ho on era la seua dona. Era el dia dels enamorats i la felicitat absoluta per als francesos, contrast amb el cor partit amb què van marxar els blaugranes.

Umtiti hauria pogut reduir les distàncies en el minut 84, però el seu cop de cap es va estavellar en un pal. I poc més va fer el Barça per maquillar el desastre que l’obliga a l’èpica per seguir a la Champions.