Kipchoge corre la marató més ràpida de la història: 2h00:25

El kenià Eliud Kipchoge, de 32 anys, campió olímpic de marató, va córrer aquest dissabte a l’autòdrom de Monza la marató més ràpida de la història, culminant amb una marca no homologable de 2h00:25 el repte dissenyat per Nike per baixar de les dos hores en la cursa de 42.195 metres.

El ritme trepidant va decaure en els deu últims quilòmetres i Kipchoge no va poder baixar de les dos hores, que era l’objectiu del projecte Breaking2, però va polvoritzar la millor marca de la història anterior, les 2h03:02 del seu compatriota Geoffrey Mutai, igualment no homologada a causa del recorregut lleugerament descendent de Boston.

Originari de la província de la Vall del Rift, Kipchoge, que el 2003, amb només 18 anys, va batre a la final de 5.000 metres dels Mundials de París a dos de grans, Hicham El Guerruj i Kenenisa Bekele, va demostrar que el mur de les dos hores està a la cantonada.

Per trencar-lo, calia retallar 2 minuts i 57 segons al rècord mundial de Kimetto, i per a això Nike es va inventar unacursa de laboratori amb l’ajuda llebres rotatòries que entraven per torns en cursa, de manera que la marca no podia ser homologada.

L’article 144 del reglament de l’IAAF estipula: "Els exemples següents es consideraran assistència, i per tant no es permetrà: (a) marcar el pas en curses per persones no participants en la mateixa cursa, per atletes doblat o a punt de ser doblats o per qualsevol classe d’aparell tècnic (diferents dels autoritzats a l’Article 144.4 (d)).

Per trencar la barrera de les dos hores en marató, calia superar en un 2,5 per cent el rècord mundial de Kimetto (2h02:57), i per a això van ser seleccionats tres contendents, el mínim que exigeix el reglament en unacursa: el campió olímpic, Eliud Kipchoge, l’etíop Lelisa Desisa, dos vegades guanyador a Boston, i l’eritreu Zersenay Tadese, plusmarquista mundial de mitja marató.

Però la clau estava en les llebres, una selecció de 30 atletes de primer rang, com el nord-americà Bernard Lagat, de 42 anys, o els africans Selemon Brega, de 17, Stephen Sambu, Sam Chelanga, Andrew Bumbalough o Chris Derrick.

Tot l’equip havia desembarcat l’1 de maig a Milà i van treballar diàriament a l’autòdrom de Monza, al circuit del qual, de 2.405 metres, els tres atletes seleccionats havien de fer 17,5 voltes per cobrir els 42.195 de la marató, ajudats per un grup permanent de sis llebres. A partir de la primera volta i mitja, les llebres eren substituïdes de tres en tres.

A les 5.45 hores, encara nit tancada a Monza, es va donar la sortida. Els nou corredors -sis d’ells en tasques de llebre- van emprendre el repte amb 12 graus de temperatura, una humitat del 69 per cent i un vent que bufava del nord a 6 quilòmetres per hora. En l’asfalt, un raig làser dibuixava un espai de sis metres en forma de piràmide truncada, al qual els corredors s’havien d’ajustar, en ritme i emplaçament, perquè els tres actors principals aprofitessin els beneficis d’una formació en punta de fletxa.

El parcial exacte de Kipchoge pel km 5 va ser de 14:14. Les llebres seguien la marca del làser sense problemes. Pel desè km ja s’havia fet de dia i el campió olímpic, amb samarreta roja en contrast amb les blanques dels altres dos, va passar en 28:21 (per a un temps final estimat de 1h59:35)

Contravenint una altra de les regles de l’IAAF, els atletes rebien avituallament líquid des de dos bicis motoritzades quemarxaven al costat d’ells. Per davant de tots, el Tesla que obria cursa mantenia constantment el ritme per clavar les dos hores. La consigna, per tant, era simple: segueixi aquest cotxe.

Les llebres es rellevaven només en l’espai reservat per a l’intercanvi, al més pur estil Fórmula 1.

Pel km 15, Kipchoge va passar en 42:34 (per a crono final de 1h59:48), pel 20 -ja a soles amb les llebres- en 56:49 i va cobrir la mitja marató en 59:57. Tadese té el rècord mundial en 58:23. La cursa s’endinsava en territori inexplorat a aquests ritmes.

L’aventura havia durat 51 minuts per a Desisa, que es va quedar enrere en el km 18. El 20, poc abans de complir-se la primera hora, també es va endarrerir Tadese, encara que van seguir en cursa, amb tres llebres al seu servei. Per davant, Kipchoge continuava sense problemes seguint la seua guàrdia pretoriana de sis, sense el menor signe de cansament al seu rostre relaxat.

El ritme seguia per sota de les dos hores en el km 25: 1h11:03, 15 segons més ràpid que la plusmarca mundial oficiosa d’aquesta distància. El 30, després d’un parcial més lent, el crono marcava 1h25:20, camí de les dos hores clavades.

A falta de 10 km, a un ritme mai no sostingut per ningú abans, Kipchoge va doblar Desisa, però va començar a tenir dificultats per seguir les llebres, que van haver d’adaptar-se a les seues forces, abandonant la marca del làser.

Km 35: 1h39:37. El repte de baixar de les 2 hores s’allunyava 6 segons. La llebre en punta sovintejava les seues mirades cap enrere per no allunyar-se, i el cotxe la posició del qual marcava impertorbable els límits del desafiament, s’allunyava metre a metre.

Kipchoge patia seguint el ritme brutal. Havia necessitat sis segons més que en el gir anterior i a falta d’una sola volta (2,4 km), el ritme apuntava a una marca final de 2h00:19. En va passar pel km 40 en 1h54:04. D’allà a la meta, 2.195 metres d’agonia, encara que somreia sovint, davant un públic que començava a omplir les grades del circuit.

Les llebres es van retirar a falta de 300 metres per cedir tot el protagonisme al gran heroi, que va parar el crono de meta en 2h00:25 i immediatament va demanar perdó per no haver aconseguit el repte. Havia corregut la primera meitat en 59:57 i la segona en 60:28, a un ritme increïble de 2:50 el quilòmetre.

Tadese va acabar en 2h06:48 i Desisa va arribar a la meta 14 minuts després que el guanyador.

El rècord del món continua en poder del kenià Dennis Kipruto Kimetto, que el 28 de setembre de 2014 va vèncer a Berlín amb un temps de 2h02:57, però Kipchoge, segon del rànquing oficial de tots els temps amb 2h03:05, ha vorejat a Monza els límits de l’ésser humà en la cursa més llarga del programa olímpic, alimentant el debat sobre quant temps haurà de transcórrer perquè caigui el mur de les dos hores.