Campió contra el silenci

Sergi Jurado Foix (28-12-1993, Lleida) és un més dels molts esportistes lleidatans que practiquen esport i que han aconseguit arribar a l’elit. Als seus 23 anys, aquest triatleta del Club Tri-4.40 que dirigeix Eva Ledesma ja ha estat cinquè en el Campionat d’Espanya de triatló de Grups d’Edat i ha representat Espanya en el Campionat del Món i d’Europa de Duatló, on va quedar cinquè i sisè, respectivament.

Però Sergi Jurado no és un esportista més. Té sordesa profunda i encara que porta implant coclear bilateral, en la competició, per evitar el risc de perdre’l, no l’utilitza pel seu elevat cost. “El meu triatló és en silenci”, explica. La seua, a més d’una història de superació en l’esport i en la vida, ho és de reivindicació. Ha guanyat una beca GAES amb el seu projecte Que la sordesa sigui escoltada en el Triatló i el seu objectiu és “que es canviï la normativa perquè els senyals que es donen als atletes, a més d’acústics, siguin visuals”.

“Quan abans de la prova escalfo he d’estar molt pendent dels companys. No sento les indicacions dels oficials, la botzina de la sortida, els avisos dels jutges durant la prova ni les advertències ni comentaris de perill amb la bici dels meus companys, ni si per megafonia adverteixen d’algun canvi d’última hora”, explica Sergi. “A més d’escalfar, estic pendent de les reaccions dels companys i això em crea ansietat i tensió i m’aclapara. Si en la prova de natació hi ha una sortida falsa, jo no ho sento i continuo nadant...”.

Jurado va guanyar una beca de GAES amb el projecte ‘Que la sordesa sigui escoltada en el Triatló’

PROJECTE AMB GAES Per aquest motiu, el seu projecte, amb l’impuls de GAES, pretén donar visibilitat als atletes sords. “Podríem portar un braçalet, així tant els competidors com els jutges ho sabrien i em podrien fer senyals visuals, i la sortida es podria fer amb un semàfor, a més de la botzina. Podrien posar senyals visuals en les transicions... Tampoc sento les amonestacions. La meua intenció és aconseguir que l’ITU (International Triatlhon Union) tingui present el nostre col·lectiu i es facin aquests petits canvis. És obrir els ulls, no fa falta canviar cap norma.” D’altra banda, Sergi lamenta que el seu col·lectiu es troba “en terra de ningú”. “Jo no puc participar en els Jocs Paralímpics, perquè no tinc cap discapacitat física, ni el triatló està reconegut com a esport en les competicions de sords. Hem de competir amb tothom per igual.” José Manuel Jurado, pare del Sergi, explica que “vam detectar que alguna cosa no anava bé quan tenia més o menys un any. Als dos anys ja portava audiòfons i va haver de fer treball de logopèdia”. El Sergi va ser escolaritzat com qualsevol altre nen” i explica que “incorporar-me a la societat normalment com un més m’ha suposat molta feina des de la meua infantesa. No optar pel llenguatge de signes i estar en un col·legi d’ensenyament general m’ha suposat moltes hores de logopedes, repassos, treballs a casa, etc”. A més, va tenir una malaltia renal als 8 anys que li va abaixar encara més la capacitat auditiva. “De sord sever va passar a sord profund. Els audiòfons ja no li servien i ens van proposar llavors l’implant coclear. Als vuit anys li van posar un i als 16, l’altre”, explica el seu pare. “Vaig haver de començar de zero a pronunciar paraules, a reconèixer els sons, la veu dels meus pares... La meua vida és com una pel·lícula sense so.” “A casa veiem la tele amb subtítols i si està en grup, s’ha de centrar en el que diu una persona en concret”, diu el seu pare. “Em perdo si parlen tots alhora”, afegeix el Sergi.

les frases