Lleidatans a Hong Kong

Són joves, estan ben preparats però la porta d’entrada al futbol professional l’han trobat molt lluny de Lleida, a Hong Kong. Borja Álvarez fa dos temporades que està com a entrenador de porters al K.C. Southern i Joel Donés ha complert la primera campanya com a preparador físic d’aquest mateix equip, que ha finalitzat a la tercera posició a la Lliga d’aquest país. Tots dos han renovat una temporada més i valoren molt positivament l’experiència. El principal inconvenient són els gairebé 11.000 quilòmetres que els separen de les seues famílies i amics a Lleida.

“El millor que he fet a la vida és aquest pas”, explica Borja. “He crescut professionalment i com a persona i veig que fins llavors m’havia perdut moltes coses. Fem el que ens agrada i hem aconseguit el somni d’entrar al futbol professional”, afegeix. Joel, per la seua part, es confessa “molt content amb l’experiència, que està sent molt bona. Ens valoren molt el treball que fem”. “És un tren que havíem d’agafar”, afegeix Borja.

Els dos coincideixen que no podien rebutjar una oportunitat així, que “passa poques vegades”

El primer a arribar va ser Borja. “Vaig acabar els estudis d’Inef i me’n vaig anar de pràctiques a l’Espanyol B. Un company se’n va anar a un equip de Hong Kong, el Kitchee, on hi havia d’entrenador Molina, l’exporter de l’A. Madrid. El seu segon, Ricky, va fitxar pel K.C. Southern i li va dir al meu company que buscava un entrenador de porters estrangers. Em va trucar i me’n vaig anar.” I Borja es va emportar Joel. “Jo compaginava estudis i feina, una cosa que he fet sempre. Me’n vaig anar a Malta a estudiar anglès i quan vaig tornar a Lleida em vaig trobar amb Borja. Vaig tornar a Malta i només arribar em va trucar per anar-me’n amb ell.” “L’entrenador em va dir que necessitava un preparador físic i li vaig enviar el currículum de Joel. Va tenir dos dies per decidir-se.” “És una oportunitat que passa poques vegades. Només podia dir que sí”, afegeix Joel.

Borja, com que hi va anar sol, va tenir més difícil l’adaptació. “El primer any va ser dur, però professionalment molt bé, l’equip va acabar quart. El segon any, vivint amb Joel ha estat fantàstic.”

“Allà ens movem en anglès. Es parla xinès cantonès, que només s’utilitza a Hong Kong i a la Xina no l’entenen perquè parlen mandarí. Així que sabem el just per moure’ns per allà en taxi, a les botigues...”, explica Joel. “Hong Kong és una ciutat de negocis, hi ha molta gent europea i encara que el nivell de vida és alt, tenen només un 1% d’atur”, diu Borja. “Pots menjar per quatre euros en un restaurant que hi ha al costat del camp, però quan surts un menú costa fàcilment vint euros. Hem d’anar amb compte, perquè també tenim la intenció d’estalviar tot el que puguem.”

Joel admet que el pitjor és la distància. “Quan tens un moment difícil, és realment difícil, perquè l’Skype t’atansa a la teua gent però no és el mateix.” Borja afegeix que “ho notes sobretot a les festes assenyalades. A més, aquest any ha estat dur amb la mort de Yeray i d’Emili. Les mares ho porten pitjor”.

Una cosa que condiciona el seu treball és la calor. “De vegades entrenes a 40 graus, així que no serveix un circuit com el que treballaríem aquí”, afegeix Joel. A més, els camps són municipals: “Tens unes franges horàries i t’has d’adaptar a l’hora d’entrenament que et donen.”

L'historial