"...I des d'ara el nom serà Unió Esportiva Lleida"

Pepito Esteve Roure és, juntament amb Mario Duran, un dels presidents més injustament oblidats en la història de la Unió Esportiva Lleida. Esteve va accedir a la presidència a mitjans de la temporada 76-77 i tot just arribar va aconseguir guanyar una plaça –en un pactat empat a Ontinyent amb què ascendien tots dos equips– en l’acabada de crear Segona divisió B. I si bé en l’àmbit esportiu la cosa no va acabar de funcionar (en la 77-78 es va acabar a la setzena posició i es va salvar la categoria pels pèls), la seua prematura mort el març del 1979 va privar el club, que venia d’una etapa d’allò més grisa, d’un home ambiciós, d’idees clares i, sobretot, amb una gran visió de futur.

Tot just arribar va canviar l’enquilosada entitat de dalt a baix. Va traslladar les oficines del club de la plaça Sant Francesc al Camp d’Esports. Va construir uns nous vestidors, sauna inclosa, als baixos de la Tribuna coberta, cosa que va obligar a crear una nova sortida al terreny de joc eliminant la tradicional per darrere de la porteria del Gol Nord.

Va inaugurar un bingo per recaptar fons a l’edifici Shopping del passeig de Ronda, i va començar a forjar el seu gran somni, una Ciutat Esportiva per donar-li al club un patrimoni que mai havia tingut: quaranta hectàrees a la carretera de Saragossa amb un camp amb grades per al filial i el futbol base, camps d’entrenament, piscina i pistes de tenis per als socis, restaurant i local social.

Malgrat que els diaris parlen d’unanimitat, el canvi es va aprovar per un exigu marge: 167 a 154

Amb la seua mort, el projecte, beneït per Pablo Porta, llavors president de la Federació Catalana de Futbol, va quedar oblidat. I encara en va haver més. En una assemblea celebrada el 12 de juliol del 1978 al Camp d’Esports va aconseguir aprovar, aprofitant que uns dies abans al Congrés dels Diputats s’havia donat llum verda a la cooficialitat d’idiomes, que la fins llavors Unión Deportiva Lérida passés a denominar-se Unió Esportiva Lleida.

És cert que aquells dies aquesta proposta de Pepito Esteve, que figurava en el punt “C” de l’ordre del dia, va quedar en un segon pla eclipsada pel tema de la Ciutat Esportiva, les obres dels vestidors i accés al camp –els assemblearis van ser convidats a visitar-les abans de la reunió– i també pel milionari pressupost del club, 27 milions de les antigues pessetes, per intentar l’ascens a Segona.

Onze d’aquests per a fitxatges amb un dèficit confessat de cinc milions de l’exercici anterior. Tant La Mañana com el Diario de Lérida afirmaven que tots els punts de l’ordre del dia van ser aprovats per unanimitat, encara que l’historiador Miquel A. Bergés en la seua Història del Futbol a Lleida parla d’una votació ajustada, amb 167 vots a favor i 154 en contra. En qualsevol cas, el canvi es va fer realitat.

Es va modificar l’escut amb el nou nom i Pepito Esteve va encarregar a l’artesà Antonio Guerra un escut en forja, amb la UE Lleida ben visible que des d’aleshores presideix, juntament amb el bust de Pacheco creat per Leandre Cristòfol, la façana de la Tribuna del Camp d’Esports. Va costar, tanmateix, que la premsa de l’època normalitzés el nom.

En les setmanes successives anaven alternant-se a les pàgines impreses els noms de Lérida i Lleida fins al punt que un soci molest, l’agost del 78, va reivindicar a Cartes al director el nou nom i també el de Camp d’Esports.