Antoni Gausí: «És l'any del Lleida»

Parlar d’Antoni Gausí és parlar de la història viva del Lleida. Al costat de deu herois més va formar l’equip del primer ascens de la Unión Deportiva Lérida a Primera per fitxar pel Reial Madrid, que començava a muntar un equip de llegenda amb Alfredo Di Stéfano com a figura. Poc va durar la seua aventura a Chamartín, la mili es va encarregar que jugués poc per, finalment, recalar al Celta, on va mostrar el seu millor futbol. Xarrem amb ell sobre el futbol d’abans i el d’ara i de les aspiracions d’un Lleida Esportiu que ha començat amb bon peu aquesta temporada. Molt li falta a l’equip per comparar-se amb l’onze en què hi havia Gausí, però com diu el mateix exjugador i expresident del club “el primer pas és el més difícil”.

Vostè va jugar al Lleida, al Madrid, al Celta, al Saragossa i al Llevant. Quines diferències veu entre els futbolistes de la seua època i els actuals?

En termes de futbol, tampoc no ha canviat tant: els equips, els sistemes i estratègies de joc, el tracte amb la premsa... no es podria parlar de canvi radical. A la nostra època hi havia bons sous pel moment en què estàvem, però molt allunyats dels dels futbolistes d’avui dia. És difícil comparar dos èpoques tan diferents. Abans, fitxar un bon jugador et podia costar 600.000 pessetes, ara això està als núvols.

Quin estatus tenien els futbolistes en la seua època de jugador?

L’estatus sempre l’han tingut els futbolistes, depenia molt de l’equip en el qual jugaves però sí que tenies un cert reconeixement. Però nosaltres érem més normals, no érem tan envanits com ara. Ara hi ha una prepotència que no ve a tomb. Que surtin dels estadis i que no facin cas ni als aficionats ni als nens que esperen per veure’ls està malament. Abans era diferent, hi havia més unió entre jugadors i aficionats.

La seua millor etapa com a jugador va ser al Celta de Vigo. Manté algun vincle o contacte amb l’equip gallec?

Amb el club, com a institució, molt. Amb els presidents, directius i jugadors de llavors ja res, perquè o se’n van anar o han mort. Però per exemple, amb el Reial Madrid, en el centenari del club ens van convidar al Bernabéu, ens van pagar el desplaçament i vam assistir a tots els actes. Encara continuem mantenint contacte.

Per què al Madrid només va arribar a jugar un partit malgrat estar-hi dos temporades?

Quan me’n vaig anar al Madrid era a les milícies universitàries. Em va costar jugar a l’equip perquè vaig estar sis mesos fent les pràctiques d’alferes i tot just vaig tenir temps per estar amb l’equip i jugar algun partit. Per culpa de les pràctiques vaig perdre molt temps i em vaig reincorporar a l’equip quan ja estava la competició molt rodada.

Quan va deixar les files del Saragossa, va rebutjar fitxar pel Barcelona a favor del Llevant dient que “amb 30 anys amb quin objectiu fitxaré pel Barcelona”. Per què va prendre aquesta decisió?

En aquell moment, tant Barcelona com Llevant estaven interessats en mi. Llavors, per una sèrie de circumstàncies vaig pensar que m’interessava més fitxar pel Llevant pel bon sou que m’oferien malgrat estar a Segona divisió. Al final va ser gairebé una qüestió lògica: tenia trenta anys i dos equips interessats, el Barcelona, on sabia que amb 30 anys no tindria regularitat, o el Llevant, que m’oferien un millor sou estant a Segona i garantint un lloc a l’onze. Si hagués arribat l’oferta del Barça abans de fitxar pel Saragossa... Doncs m’ho hauria pensat. Em van acceptar tot el que els demanava i, com que sabia que seria prescindible al Barcelona, em vaig decantar pel Llevant.

Vostè va debutar i va tornar al Lleida. Casualitat o volia que fos així?

Quan estava al Celta, el Lleida ja em va proposar tornar quan acabés la meua etapa allà, cosa que per a mi ja m’anava bé, sabia que mentre mantingués el contacte amb el club em podria anar bé. Així, quan vaig acabar les dos temporades al Llevant em van venir a buscar els de Lleida per ser directiu.

Vostè va ser directiu i president del Lleida durant diverses etapes. Com valora la situació del Lleida Esportiu ara mateix?

Per raons de salut, ja no l’estic seguint tant com voldria. Com que ara mateix no conec gaire la situació interna del club prefereixo no pronunciar-me. Sóc soci i quan fa bon temps intento anar al camp. Jo de la meua època com a president i en la directiva destaco que érem tots una pinya, directiva, jugadors, afició. Estàvem molt units. Guardo un gran record d’aquella època.

Què creu que s’hauria de fer perquè la ciutat tornés a omplir l’estadi?

Si funciona l’equip, la gent va al camp. Si tinguéssim la sort d’ascendir a Segona A, es notaria, la gent s’involucraria i el camp tornaria a omplir-se. El primer pas és molt difícil i costa molt tornar a rellançar un equip. S’ha de treballar dia a dia.

Fa dos anys el Lleida es va quedar a les portes de l’ascens a la Segona A. Creu que enguany serà la vençuda?

Sí. Aquest any podria ser un bon punt d’inflexió, un punt de partida que pot ser l’inici d’una cosa molt bonica.

Es penedeix d’alguna decisió com a futbolista?

En el que potser vaig tenir mala sort va ser el coincidir amb les milícies i el Madrid. A més, quan estava al Celta en la meua millor etapa havia d’anar a la selecció, però una grip em va impedir d’anar-hi. Va passar el tren i per una grip no el vaig poder agafar. Recordo que un dels entrenadors que vaig tenir al Celta, l’argentí Alejandro Scopelli, va fer una formació específica per aprofitar el meu esprint, sortint des del mig i corrent per la banda. Es deia “tàctica Scopelli”, però podia haver-se dit “tàctica Gausí”.

Entre els molts partits que va jugar, recorda alguna enganxada amb algun jugador important?

Recordo un partit que jugàvem a Vigo contra el Madrid, en el qual vam guanyar 2-1, que vaig començar jugant d’extrem. Es va lesionar el nostre lateral dret i vaig haver d’endarrerir la meua posició. No només em va tocar defensar, sinó que a més també pujava a dalt per atacar i centrar. Quan vam ser convidats al centenari del Reial Madrid, Alfredo Di Stéfano es va atansar i li vaig dir “em recordes?” i Di Stéfano va dir “oh, sí, esclar, eres molt pesat!”, perquè em va tocar defensar-lo i crec que va acabar una mica fins al capdamunt de mi.

I alguna mala experiència?

Quan jugava al Saragossa, vam jugar tan malament un partit que el diari va titular: “Fins i tot el lleó de l’escut es va posar vermell!”