'Màrquez style'

Ha guanyat quatre dels últims cinc títols de MotoGP i ja acumula sis corones mundialistes amb tan sols 24 anys. Mai abans cap campió no va acumular un palmarès semblant a tan primerenca edat, superant registres de mites del motociclisme com Valentino Rossi, Mike Hailwood, Ángel Nieto i Giacomo Agostini. Aquest currículum, adornat amb multitud de rècords de precocitat que ha anat acaparant en aquesta dècada que fa que enlluerna el circ del motociclisme, ho ha escrit al seu estil, el que ell mateix bateja com Màrquez style, i al que per a ell és del tot irrenunciable.

Competitiu i inconformista són les seues senyes d’identitat. Quan Marc puja a una moto només té un objectiu al cap: ser el millor. Tant li fa que es tracti d’un entrenament lliure, d’una qualificació, d’una carrera o d’una simple sessió de motocròs o dirt track a Rufea o Ponts amb el seu germà Àlex i José Luis Martínez, la seua mà dreta. Només li val guanyar. Aquesta és la seua màxima. Només de vegades, i tan sols quan la veu de la consciència dels que l’envolten, en especial Emili Alzamora, li recomanen paciència i cautela, es veu un Màrquez calculador. Però això ocorre molt poques vegades, i gairebé sempre després d’un petit ensurt. Com el que va tenir a Xest fa una setmana. En tenia prou amb quedar entre els onze primers per ser campió, sempre que Andrea Dovizioso fos el guanyador, però el lleidatà, per descomptat, va sortir contra totes. Ho va fer des de la pole, la vuitena de la temporada, però un ensurt a set voltes del final del gran premi quan pugnava per la victòria va deixar gelat tot el box Repsol Honda i mitja grada. Però va aparèixer de nou el millor funambulista sobre rodes. Va treure la seua màgia i va salvar una caiguda segura i va fer encara més gran una fita sense precedents.

Aquest és el seu estil, tocant amb el genoll a l’asfalt i en moltes ocasions amb el colze per traçar els girs, portant al límit la seua moto i el seu cos, més fora que sobre la màquina, assolint uns graus d’inclinació que desafien la gravetat. Queda clar que Marc només sap anar així, al límit. És la seua manera de pilotar i de veure el motociclisme. Altrament no seria ell. Els entrenaments són per provar els límits de la seua màquina, encara que això comporti besar l’asfalt en moltes ocasions, més de les que voldria. I és que aquesta temporada ha caigut 27 vegades, “27 i mitja”, com va puntualitzar diumenge amb una de les seues habituals rialles amb referència a la salvada que va fer en plena carrera. La gran majoria de caigudes han estat a les sessions lliures o warm ups i alguna en la qualificació.

Només en tres grans premis ha hagut d’abandonar, dos per anar-se’n a terra i una per avaria, a Silverstone. En les 15 carreres restants, només en tres s’ha quedat fora del podi, mentre que de les dotze en què ha entrat als llocs d’honor, en la meitat ho ha fet com a guanyador. La meitat d’aquestes caigudes es van produir en les primeres set carreres, en què l’Honda no anava tan bé com esperava, i quatre d’elles van arribar en un mateix gran premi, el de Montmeló. Aquesta carrera, en la qual finalment va acabar segon, va ser un punt d’inflexió. La pressió l’estava afectant, fins i tot va començar a perdre cabells per l’estrès a què estava sotmès, i allà, acompanyat pel seu equip, que és el seu mental coach, com assegura, va aprendre a gestionar la competició d’una altra forma, i el resultat salta a la vista.

Màrquez s’ha convertit en el pilot més jove en 68 anys d’història del Mundial que ha conquerit sis títols mundials (1 en 125cc, 1 en Moto2 i 4 en MotoGP) amb 24 anys i 268 dies, un any més jove que ho va fer Valentino Rossi (1 de 125cc, 1 de 250cc, 1 de 500cc i 3 de MotoGP) el 2004, amb 25 anys i 244 dies. D’aquí que, amb 14 anys menys que el Doctor, tothom consideri que està capacitat per superar els nou títols de l’italià. Algú ho dubta?