La Copa d'Iniesta

El Barça, guiat per un espectacular Andrés Iniesta, va recuperar ahir l’excel·lència i va desarborar (0-5) un Sevilla irreconeixible per revalidar el títol i conquerir la trentena Copa del Rei, la quarta consecutiva, sisena en deu anys i igualant la golejada més gran de la història des de fa més d’un segle. L’anterior precedent data del 1915, quan l’Athletic Club va golejar 5-0 l’Espanyol.

Va aparèixer a la primera final del Wanda Metropolitano la millor versió del conjunt d’Ernesto Valverde, molt diferent de la que li va costar l’eliminació de la Champions a Roma, i no va tenir rival, perquè els homes de Vincenzo Montella van plantejar molt poca oposició. Aquella derrota a l’Olímpic romà obligava el Barça a provar de pal·liar la tremenda decepció amb el doblet. La primera part del tracte ja la té a la butxaca, la segona, la Lliga, arribarà els pròxims dies.

Ho va aconseguir amb rotunditat i fins i tot amb una lliçó de futbol més que notable davant de la qual el quadre andalús poc o res va poder rebatre. La concentració amb què va sortir el Barcelona, l’esforç per la pressió i la recuperació ràpida de la pilota, va anunciar el que passaria. Els de Valverde, liderats per un magnífic Iniesta i per la màgia de Leo Messi, van ser un huracà que va torpedinar la línia de flotació del conjunt sevillista, constantment desbordat.

Per a súmmum de mals del quadre andalús, la línia defensiva avançada no va funcionar, tant que una pilota llarga del porter Cillessen va ser per a Coutinho, que va marxar fins a gairebé la línia de fons i li va posar en safata la pilota a Luis Suárez, que va obrir el compte a porta buida. Va ser un cúmul de despropòsits per als sevillistes i l’inici perfecte per a un Barça que, malgrat l’intent de reacció pel mig únicament de Navas, va cavalcar cap a un nou títol de forma indiscutible. Va deixar sentenciada la final abans de l’intermedi. El festival va trobar el premi dels gols de Messi, després de rebre de taló de Jordi Alba, i de nou de Luis Suárez, que es va rescabalar de la mala fortuna que havia tingut l’any passat, que no la va poder jugar per sanció.

Entre Iniesta i Messi en tenien prou per guiar, amb un futbol de seda i amb la seua precisió, un equip que no trobava resposta, en el qual jugadors clau a la medul·lar com Banega o Nzonzi no apareixien i sense la seua referència el vaixell anava a la deriva. Malgrat que Montella va buscar al descans la solució de Sandro en lloc de Correa, estava clar que ja la història seria saber fins quant volia arribar el Barça, que malgrat abaixar el pistó va trobar totes les facilitats del món. Iniesta va coronar, a passada de Messi i després de regatejar Soria, la seua obra d’art. L’afició culer, amb gairebé tota la segona part per jugar, va poder corejar el “campions” sense por de cap dubte.

La més de mitja hora que quedava pendent era un autèntic malson per al Sevilla i temps de sobra perquè el Barça pogués agradar-se i aconseguir un marcador històric. Sense forçar, va disposar d’ocasions per poder-ho fer, però ja era igual. El futbol l’havia recuperat i el títol ja estava garantit. Sandro va tenir ocasió per salvar part del ferit orgull sevillà, aquest que va mantenir la infatigable afició amb càntics en els pitjors moments, cantant l’himne de l’Arrebato quan Coutinho, als 69 minuts, firmava el 0-5 de penal. Aquesta final pot fer un mal espectacular al Sevilla, que encara ha de lluitar per entrar a la Lliga Europa, tant com bé al Barcelona per mitigar els mals europeus.

El millor de l’últim tram va ser l’ovació que va rebre de part de les dos aficions Iniesta, tot un símbol del futbol blaugrana, espanyol i internacional, quan va ser substituït després d’assegurar el trenta-unè títol, tants com Messi. Les seues llàgrimes van ser de comiat.

Messi iguala el rècord de fa 68 anys de Zarra Messi va igualar ahir un rècord de fa 68 anys del mític Telmo Zarra que, fins a la data, era l’únic que havia marcat a cinc finals de Copa (1942-1943-1944-1945-1950). Messi va superar Samitier i Lazcano, que van marcar a quatre finals. Leo va golejar a les tres finals contra l’Athletic (2009, 2012 i 2015) i l’any passat amb l’Alabès (2017). No ho va poder fer contra el Madrid (2011 i 2014) i Sevilla (2016).